Ho sospitàvem: quan a un novel·lista li demanen quin és el seu llibre favorit i se’n va per petaneres, que si és com demanar-li quin fill estima més, que l’estem posant en un compromís, que a tots igual i etc., etc., ni cas. En realitat sí que en tenen un de favorit, encara que faci de maldir. Clar que sí. Com els editors. A Jan Arimany li acostumen a fer aquesta mateixa pregunta, diu, quan coincideix amb els lectors a fires –Organyà, Madrid, Guadalajara– i altres saraus literaris. I després de marejar la perdiu ho acaba admetent, per fi, a la nota final de El chico perdido, la novetat de novembre a cal Trotalibros.

I no és casualitat: la nineta dels seus ulls, entre la quarantena de títols que ha publicat fins ara –en quatre anys escassos, recordin que aquesta aventura editorial que va començar el gener del 2020– és La mirada del ángel (1929), que a banda de ser un patracol de 700 pàgines i mig quilo de pes està considerada l’obra mestra de Thomas Wolfe (1900-1938).

Hi retrata amb pèls i senyals, segur que ho recorden, les intimitats de la família del protagonista, Eugene Gant, que recorda sospitosament a la de l’escriptor, i les dels seus amics, coneguts i saludats. Una novel·la-riu que li va costar l’enemistat dels molts que es van sentir (comprensiblement) al·ludits i que el va catapultar a la primera fila dels novel·listes ianquis de l’època, que no és poca cosa si tenim en compte que és estricte coetani de Scott Fitzgerald, de Hemingway i de Dos Passos, entre d’altres. Fins al punt que Faulkner va arribar a dir que Wolfe era el millor escriptor de la seva generació –era un cuco, com diria Pla, perquè venia a dir que immediatament després de Wolfe hi figurava ell mateix.

Però tornem a El chico perdido, publicada el 1937, un any abans de traspassar, i que Arimany ha recuperat en la versió original, abans que la potinegés l’editora. La passió d'Arimany per Wolfe l’ha portat a estrenar-se ell mateix com a traductor. En aquesta versió restitueix el nom del protagonista, Grover, que tampoc per casualitat és el d’un dels set germans de Wolfe, traspassat el 1904, tenia 12 anys, i que segons la mare, era el llest de la família. Wolfe reconstrueix la infància d’aquest geni que es queda pel camí, segons la viu ell mateix i segons la recorden, trenta anys després de la mort, la mare, la germana i el germà petit, convertit en escriptor de renom i que torna ja gran a la casa familiar de Saint Louis per intentar reconstruir el passat. Fracassa, òbviament, però li serveix per construir aquesta novel·leta epifànica, nostàlgica i en certa manera malaltissa, pel que té d’evocació (impossible) d’un temps perdut.

El diminutiu –novel·leta– respon a les proporcions del volum, que no arriba al centenar de pàgines, a anys llum de l’oceà de lletres que és La mirada del ángel, però una formidable porta d’entrada a l’univers literari de Wolfe, autor excessiu, exuberant i proteic, a qui els editors havien de retallar els originals –per a escàndol de l’autor– i de qui poden seguir la peripècia en un més que notable biopic, El editor de libros.

Sosté Arimany que de Wolfe no se’n torna “ni sent el mateix lector ni sent la mateixa persona”. Trotalibros ens ofereix amb El chico perdido una nova oportunitat de comprovar-ho.