Es deia Sisco de Térmens i era company seu de seminari. De mossèn Ramon, volem dir, quan encara no era mossèn Ramon sinó Ramon Rossell. Devia ser el 1961, potser el 1962, i 65 anys després encara recorda aquella anècdota: “Cert dia el Sisco i un servidor vam saltar el mur del seminari per anar a escoltar al bar de la plaça de Castelleciutat el partit del Barça contra el Reail Madrid. Ens costà una multa de 72 pessetes que el rector ens posà de càstic. Per a vosaltres serà una fotesa. Per a nosaltres fou una proesa”.

Doncs aquesta és la mena d’episodis que mossèn Ramon (Bellcaire d’Urgell, 1939) recull i evoca a Carta d’un capellà jubilat als seus amics (Claret), que l’1 d’abril arriba a les llibreries i que, no ens enganyem, no és pròpiament una carta sinó unes memòries sota el títol Fent camí per la vida seguinit la pista traçada, tan suculentes que es fan curtíssimes –no arriben al centenar de pàgines– i que es completen amb un recull dels articles que setmanalment ha publicat al Diari d’Andorra des del 2000 (Un quart de segle de pensaments) i un conjunt del que ha anomenat Cartes dels amics, articles que li dediquen amics i coetanis il·lustres (Elidà Amigó, Antoni Morell, Josep Maria Beal, Maite Casals, Antoni Pol i Meritxell Alcobé, entre d’altres).

Dubta mossèn Ramon quin interès poden tenir per al lector episodis com el dia que van escapar-se del seminari amb el Sisco de Térmens. Doncs tot l’interès, mossèn, tot. Saber que no va néixer a la casa pairal, a cal Jaumet del Petit, perquè les bombes l’havien arrasat. Que la culpa que acabés ingressant al seminari als 11 anys –era el setembre del 1960– la va tenir mossèn Josep, el rector de Bellcaire, que l’havia fet escolanet. I la llista de pintorescos professors que va tenir al diocèsà: des de mossèn Joaquim, el capellà dels gitanos, que feia contraban per ajudar els seus protegits, a mossèn Francesc, el de llatí, l’home dels savis consells: “Ciceró deia que donar i rebre una crítica amb elegància és un senyal de vertadera amistat” Per no parlar de mossèn Antoni, el professor de literatura, que no tenia la modèstia entre les seves virtuts: “Llegeixo els teus escrits, es coneix que has passat per les meves classes”.

Però potser l’episodi més suculent és la crisi que van provocar les idees radicalment modernes del pare Quer, el director espiritual. Diu d’ell que encengué “la flama de la revolució”. Com? “Foragità els tabús de tota mena i predicava la llibertat d’esperit, les relacions de proximitat amb la gent de la feixa baixa i la lectura de llibres humanistes. Alguns seminaristes pujaren a Andorra a comprar El llibre vermell de Mao”. Eren els temps del bisbe Iglesias, i aquella revolució tenia els dies comptats: va acaba expulsat del seminari, . El van seguir una trentena de seminaristes del Major. Mossèn Ramon, que encara no ho era, de mossèn, va dubtar però es va quedar – “Tenia la convicció que podíem fer avançar l’Església del bisbat d’Urgell millor des de dintre que des de fora”– i feia amb altres companys contraban i llunes – agafar blat del graner del seminari per vendre’l d’estranquis– per enviar diners als exseminaristes. Ell mateix va acabar denuncat –pel rector de Bellvís!– per connivència amb els deixebles del pare Quer. El bisbe Iglesias el va convocar a Palacio, i quan semblava sentenciat i es veia venir l’expulsió, l’home va tenir un rampell de generositat: ho va arreglar tot amb un parenostre i la promesa que no altenaria més amb els joves subversius del Quer: “El rector del seminari s’estranyà que no m’expulsessin. El bisbe Ramon era molt humà. Era de Durro!”

És l’altre mossèn Ramon, o mossèn Ramon abans de ser-ho. Com per no llepar-nos-hi els dits. Mossèn ho serà a partir del 29 de juny del 1963, quan diu la primera missa, a la Pobla de Segur, és ordenat sacerdot i enviat a Organyà, el seu primer destí i “la meva lluna de mel”. S’hi quedarà tres anys, fins al 1966, i hi va ser tan feliç que quan el destinen a Canillo ho acata per “estricta obediència sacerdotal”. Hi diu la primera missa el 6 de juliol, i a partir d’aquí es va forjant el mossèn Ramon que coneixem. El custodi de Meritxell i l’artífex d’AINA, que tal com la coneiem avui neix oficialment el 19 de juny del 1982. Des d’aleshores hi han desfilat 25.000 nens i un miler de monitors. Pas mal, oi!? I atenció, que la casa de colònies explica molt però no ho explica tot. I tot son aquests 63 anys que porta de mossèn a Canillo. Un rècord que si no és Guinnes, li’n falta poc –ha vist passar  quatre bisbes i sis papes–  i que ell sap que no deu a AINA, no, sinó al bisbe Joan Martí, “que en una època de canvis em va venir a veure a Canillo, em va fer pujar al coll d’Ordino en el seu Seat i em va dir: Ramon, t’hauria de canviar però si te’n vas, qui baixarà cada matí i cada tarda a donar classes de religió a Aixovall? Em vaig quedar per això.”