Imagina’t que la teva dona fa vint-i-cinc anys que lluita amb les conseqüències d’una diabetis mellitus tipus 1, per concretar. Vint-i-cinc. Ara connectada a una màquina de diàlisi dilluns, dimecres i divendres; després, quiròfan per trasplantar-li de patac un ronyó i un pàncrees; i més tard, successives amputacions als peus per culpa de les artèries obstruïdes. Entremig, el rosari de consultes mèdiques, de sales d’espera, de periples hospitalaris. Joan Peruga i la seva esposa, Pilar Burgués, no han tingut el luxe d’imaginar-ho, com ho farà el lector, sinó que ho han viscut personalment: ella, com a malalta; ell, com a cuidador. I aquesta odissea íntima, domèstica i conjugal és la que el mateix Peruga ens explica a Sentinella, la sisena incursió en la narrativa, dos anys després de Shanghai-Andorra –a quatre mans amb Txema Díaz Torrent, recordin– i nou d’Alcanadre, que en certa manera la prefigurava perquè s’hi va atrevir a coquetejar obertament i per primera vegada amb l’autoficció.
L’origen de tot cal buscar-lo a Flaixos de llum blanca, el volum amb què la mateixa Burgués explicava la seva peripècia hospitalària. Un llibre, adverteix Peruga, “que m’hauria agradat escriure”. D’això fa deu anys. Ara ell hi afegeix l’altre costat de la història, la del cuidador, la del sentinella que vetlla, que fa incansablement guàrdia al racó de l’habitació, a la butaca perduda que ningú no veu. Un sentinella abonat, diu Peruga sense amargor, a la soledat, “la sensació que he experimentat els últims 25 anys: vam anar desapareixent de les agendes i em vaig quedar sol”.
Però no s’hi amoïnin: aquesta és una de les rares, excèntriques ocasions que s’abandona a cert pessimisme, perquè el llibre està trufat de sortides que aconsegueixen extreure un somriure del pou de la malaltia on ell i la seva dona han anat a caure: “Es tensen els nexes més íntims i complexos de la relació, els costums de la parella. Hi ha d’haver molta complicitat, hi ha d’haver amor, un amor tranquil, quotidià i tossut. I hi ha d’haver també sentit de l’humor, que és imprescindible per sobreviure. Jo dic que el meu és un humor en defensa pròpia”.
I és cert. Per exemple, quan el metge pondera la qualitat de l’òrgan que li acaben d’implantar a la Pilar: “Ha tingut molta sort, és un bon ronyó”. Ell ho remata: “Em va semblar l’hendecasíl·lab més reeixit de la lírica universal”. Quan refereix el tractament de fotocoagulació que li practiquen: “Li van disparar més trets làser aquella setmana que als soldats imperials a tota la saga de La guerra de les galàxies”. Quan bateja la màquina de diàlisi amb el nom de “la Mare de Déu de la Depuradora”, o quan descriu la desesperació perquè la Pilar no orina prou: “Quan les expectatives de la teva vida depenen del nivell del pipí en una bossa de plàstic, la situació no és gaire engrescadora. Per sort, el ronyó va reaccionar i una setmana més tard la bossa de la Pilar s’omplia a tota velocitat. S’havia convertit en una gran pixanera!”
Aquests moments de distensió ajuden a digerir el que no deixa de ser un drama personal i familiar, on a l’experiència de la soledat s’afegeix l’inevitable sentiment de culpabilitat, el del cuidador que no ho fa prou bé i el del malalt que li està esguerrant la vida al sentinella, i les fantasies escapistes, deixar-ho tot enrere per marxar ben lluny (a Austràlia, en el cas de Peruga). Tantes habitacions d’hospital, tantes sales d’espera, donen per destil·lar una certa teoria de la condició humana: “Si vols conèixer el món de veritat has de seure unes hores a la porta del quiròfan d’un hospital: allí és on es veu l’enorme fragilitat de tots nosaltres, la dependència de metges, infermeres, familiars, amics i sobretot cuidadors, l’enorme generositat d’aquells que renuncien a quasi tot per estar al costat de la persona que estimen. He escrit Sentinella per a mi i per a tots els cuidadors que he trobat pel camí”.
Peruga en diu novel·la, perquè ha reordenat, manipulat i ficcionat, com a mínim parcialment, els records acumulats aquest quart de segle. Però no s’enganyin: és una lliçó de vida, la reivindicació “dels malalts, dels lents, dels que dubten, dels dèbils, dels que es tornen invisibles i es queden aparcats a les voreres”, diu ell. Dels que “vetllen i acompanyen en l’heroïcitat del consol: la gran família dels exhaustos”, en diu l’escriptora Irene Vallejo.
