El segell que dirigeix Oliver Vergés arrenca el curs amb la crònica dels dos últims anys de Gabi Fernàndez al MoraBanc (‘Amunt i avall’), una monografia sobre la romanització del Pirineu a càrrec de Quim Valera (‘L’antic país antic’) i les memòries polítiques de Josep Marsal (‘Com un berenar a Montalarí’).

Era el somni de la seva vida fet realitat. Com no ho havia de ser: community manager d’un equip ACB, escapades quinzenals a les catedrals del bàsquet espanyol (i també de les europees, recordin la semifinal de l’Eurocup perduda contra l’Alba Berlin, el 2019) i, com diu ell mateix, accés directe als processos de presa de decisió d’un equip d’elit com era, és i que sigui per molts anys el MoraBanc. Fins que un dia tot va petar. Més aviat una temporada: la 2021-22, la del descens: “Va ser l’any del cessament d’Ibon, un episodi que vaig viure molt de prop perquè érem molt més que companys, i el de la posterior dimissió de David Eudal, que també em va afectar personalment perquè veia com gent molt preparada, molt competent, no ens en sortíem. En fi, que em vaig cremar, vaig veure que la meva etapa al MoraBanc s’havia acabat”.

Això va ser a finals d’aquella temporada funesta, que va acabar amb l’equip al pou de la LEB Or. Ho recorda el periodista Gabriel Fernàndez a Amunt i avall, on reprèn la crònica del seu cicle al club més o menys on l’havia deixat el 2019 amb Memòries d’un community manager. És cert que va continuar un curs més per intercessió personalíssima del presi, Pere Aixàs. I que el MoraBanc va acabar tornant a l’ACB a la temporada següent. Però Fernàndez ja era un dead man walking, i l’estiu passat va dir adeu a tot allò: “En el fons, no deixa de ser la crònica d’una constatació tràgica: tot s’acaba, inclosos els somnis, i ho dic sense cap intenció de posar-me greu. Però és així”. Els detalls, en fi, a Amunt i avall, que arribarà a les llibreries entre febrer i març i que serà la cinquena incursió editorial del periodista, avui director i presentador del matinal d’RNA, Avui pot ser un gran dia. La primera amb Anem, i s’hi poden jugar un peix que no serà l’última.

Les peripècies basquetbolístiques de Fernàndez seran l’aposta diguem-ne mediàtica del segell que dirigeix Oliver Vergés per a la campanya de Sant Jordi. Però si una cosa té Anem, a banda d’aquest compromís insubornable amb els autors de casa, és una curiositat omnívora i una estupenda tirada genètica per l’assaig, ja sigui la història, l’antropologia o les memòries. Per això, al costat d’Amunt i avall l’altra gran novetat del trimestre serà L’antic país antic, debut editorial de l’historiador i divulgador Quim Valera, col·laborador també d’aquesta casa. Si el títol pot sonar pelet abstrús, el subtítol els traurà de dubtes: La romanització de l’Urgellet i Andorra, que no per casualitat va ser el seu tema de tesina. Valera omple un buit historiogràfic clamorós, perquè per aproximar-nos en aquest període decisiu fins ara només disposàvem dels articles pioners i dispersos de Cristina Yáñez, que daten a més dels llunyans anys 90 i que d’altra banda firma el pròleg del volum.

Valera posa ordre i concert en tot el que se sap entre la primera romanització –posem que des del regnat d’August– fins a l’adveniment dels visigots, amb sucoses aportacions pròpies. La tesi del llibre, que aspira a convertir-se en la monografia que fins ara no existia, és que el substrat preromà va sobreviure segles a la conquesta pròpiament dita, que una llengua bascoide preromana va conviure amb el llatí –i amb el protocatalà, ep– fins a gairebé l’any 1000, i que la plena romanització va ser fruit no de l’Imperi, que havia caigut, recordin, al segle V, sinó de la cristianització. Fidel a la seva vocació divulgativa, el volum combina el rigor acadèmic en forma de notes i referències amb un llenguatge planer i apte per a tots els públics. Arribarà també a les llibreries entre finals de febrer i principis de març.

I així és com arribem a Com un berenar a Montalarí, de subtítol també revelador: Records d’un fill de les Bons. I el fill és l’encampadà Josep Marsal, il·lustre veteraníssim de la política nacional (va ser subsíndic durant el procés constituent i conseller general en tres legislatures) i també de la parroquial (cònsol d’Encamp en dos mandats) a banda de president del Consell Superior de la Justícia i dels seus tres decennis en l’exercici de la docència. Unes memòries també personals que arrenquen al paradís no necessàriament perdut que per a ell són les bordes de Montalarí, on el padrí –diu– li va insuflar la passió política i els arcans de l’andorranitat, i que als 93 anys continua exercint com a inspirador locus amoenus.