Si fa un lustre ens diuen que la Feria del Libro de Madrid s’havia de convertir en una de les fites literàries del curs ens hauria sonat a ciència-ficció: què hi havíem d’anar a fer, nosaltres, al Retiro? Doncs donar sortida als nostres autors i a la nostra creixent indústria editorial, i cal prendre’s això d’indústria com una llicència poètica. El cas és que avui, una vegada conclosa la segona aventura a la Feria, el que al sector li semblaria absolutament estrambòtic és no tornar l’any que ve a Madrid.
En primer lloc, per les vendes, “perquè no deixa de ser una fira comercial, nosaltres som editors i al final del que es tracta és de vendre llibres”, admet Oliver Vergés, editor d’Anem i de Medusa però que exerceix aquí com a portaveu de l’Associació d’Editors. I les vendes en aquesta segona aventura madrilenya s’han mantingut, diu, en la línia de l’any passat, quan es van vendre gairebé un miler d’exemplars. A falta del recompte final, els best sellers han sigut aquest curs Amor, d’Elizabeth von Armin (Trotalibros), que va arribar al Retiro en absoluta primícia i directament de la impremta. A una distància considerable, Historia de Andorra en onze episodios clave, del mateix Vergés, i Leyendas de Andorra, d’Àlvar Valls i Roser Carol, una altra primícia que ha arribat abans a la Feria que a les llibreries. Totes dues, d’Anem. També s’han venut bé Último verano en Ordino i Alcanadre, perquè la presència de Joan Peruga a la caseta va exercir de ganxo”.
Així que les vendes, més que correctes. Però ens equivocaríem, adverteix, si valoréssim exclusivament en termes econòmics els rèdits de la Feria: “Cap de nosaltres ha plantejat que si no es compleixen uns mínims de facturació això no val la pena. Un altre criteri igual d’important o potser més que les vendes són els contactes amb autors, traductors, editors, llibreters i distribuïdors: és cert que aquesta feina la pots fer de manera virtual la resta de l’any, però esmorzar amb un distribuïdor, explicar personalment el teu projecte a un llibreter, genera vincles d’una altra naturalesa”.
Ho advertíem la setmana passada per boca del mateix Peruga: “Si tens obra traduïda al castellà, has de ser a Madrid”. I Vergés ho confirma: “Aquest és el repte, és la via per donar sortida als nostres llibres i a la nostra literatura. És cert que hem venut títols en català. Però el 90% dels visitants busquen llibres en castellà. Hem d’insistir en aquesta línia: primer de tot, els editors, que són els que han de tenir la iniciativa i la voluntat de traduir, i després l’administració, sense el suport de la qual és impossible plantejar-s’ho, perquè si ja és un miracle publicar un llibre en català, fer-ho en castellà per al mercat espanyol, on som una gota en l’oceà, és inviable sense ajut públic”.
Per això no s’acaba d’entendre que ni aquest any ni l’anterior s’hagi consumit la bossa de 7.500 euros anuals que el ministeri destina a traduccions. És que ni remotament: només es van repartir 2.000 dels 15.000 euros disponibles: “Com més traduïm”, conclou Vergés, “més sortida tindran els nostres llibres i els nostres autors, i més justificada estarà la presència a Madrid”. De totes formes, insisteix, “portem només dues participacions i cal encara picar molta pedra. Els inicis a la Setmana del Llibre no van ser fàcils, avui hi tenim fins i tot un dia consagrat a la literatura andorrana, i ningú es plantejaria ara deixar-hi d’anar.” Amb la Feria, diu, passarà el mateix. Si no ha passat ja, perquè el primer cap de setmana ja s’havia facturat tant com en una Setmana normal. I la Feria dura tres setmanes, tres. Així que la recepta és clara: més paciència, més autors i més traduccions.
Tot això, no ho oblidin, va començar fa tres anys i gràcies a Jan Arimany, que va ser el primer a predicar la bona nova madrilenya. Primer s’hi va plantar per lliure; l’any passat ja hi va enrolar editors i ministeri, i ara, com diu Vergés, seria implantejable renunciar-hi. Com si hi haguéssim anat tota la vida.