Per poc que el temps acompanyi, Sant Jordi és un d’aquells dies on sura en l’aire l’expectativa, alguna cosa màgica. El cronista que en porta uns quants a l’esquena, no obstant, ha de lluitar contra l’amenaça d’un soporífer ‘déjà vu’. Explorem el passeig Joan Brudieu, a veure què hi ha de nou.

Els neguits compartits semblen menys greus, així que reconforta, ho admetem, que Isidre Domenjó, al capdavant de l’Associació del Llibre del Pirineu, expressi un problema similar al nostre: no veiem cap autor signant exemplars al final del passeig i li expressem estranyesa. “És que no acabava de funcionar”, ens confessa.  Aquí no hi ha els mediàtics televisius  i els autors de casa o bé signen el dia de la presentació o els tenim tan a mà que els podem anar a picar a la porta quan ja estan en pijama i sabatilles.  “Per Sant Jordi la gent ve a passejar, comprar el llibre i la rosa” i au!, així que tampoc solen tenir èxit els actes paral·lels, com lectures en veu alta o dissertacions. Amb dificultats apleguen mitja dotzena de persones, encara que ofereixen alguna sucosa anècdota, com la de l’espectador poc pacient que es va aixecar clamant en veu alta: “Me’n vaig perquè això no m’interessa gens”. L’envegem. 

L’espai destinat altres anys a aquests afers estava enguany ocupat per una xurreria que, aquesta, sí que mantenia una petita cua constant. Per aquest extrem del passeig recalen la Claire i la Judith, companyes de zumba de la cronista, i immediatament empatitzen amb el problema de trobar què explicar sense recórrer al copia i enganxa d’altres edicions. Es deixen fotografiar amb el pa de Sant Jordi, al que són fidels. La Claire, que és d’origen britànic, ofereix una pinzellada de cosmopolitisme benvingut: a Anglaterra també celebren Saint George, expliquen exactament la mateixa llegenda i també es bolquen en els llibres. 

Un dels més grans plaers de Sant Jordi és anar-se trobant amb la gent i fer-la petar. L’Encarna i l’Antonio són una parella de Badalona instal·lada des de fa un temps a Coll de Nargó. Ahir s’havien atansat fins al passeig de la Seu per gaudir de l’ambient que trobaven a faltar al poble. Sense llibre encara a les mans en aquell moment: “Ens ho hem de mirar encara, la veritat és que hi ha tantes coses que se’ns en van els ulls”, reia ella.

No es referia només als reis de la festa, llibres i roses, sinó a les parades d’artesania que completaven el recorregut. Des d’Organyà venia Josep Andújar, un artesà que treballa el ferro. Per a qui preferís roses menys efímeres que les vermelles i per a qui volgués veure in situ el procés de manufactura. De fet, això, que fes la demostració en directe, és el que li va permetre instal·lar-s’hi enguany, perquè va presentar la sol·licitud ja fora de termini; però va despertar l’interès i li van trobar un foradet. 

També en l’apartat artístic i també debutant, Anna Carmona, que despatxava punts de llibre il·lustrats per ella o capsetes decorades. I una altra forma d’art, molt gustós, és el que oferia Jessica: les seves roses estaven elaborades amb crema de formatge i recobertes de vainilla. Aptes per a celíacs, que és al que es dedica. 

Tenen raó, ens dispersem tant que no parlem del que toca. Les roses, les de debò, amb tija i fulles,  les enarborava el personal com és de rigor. Els floristes es mostraven satisfets amb la jornada: Andreu Gibert considerava aquest “un bon Sant Jordi”, amb vendes preferents de rosa clàssica, però també del format roser, que va agafant confiança. 
Per parlar de llibres, amb qui millor que l’Anna Martí Pellicer? Acabava la lectura amb la gent gran, dedicada a Montserrat Abelló (“Fer-se gran no et fa veure les coses de manera diferent. Avui no aniré corrent pel carrer perquè no puc i tampoc no en tinc ganes, però en el fons soc la mateixa de sempre”) i es disposava a caçar un parell de títols: Anna K., de Martí Rosselló −semblava un repte, però se’n va sortir: el tenien a la Purgimon− i les biografies de Maruja Mallo i Tina Modotti, dues artistes que, ja se sap, sent dones, gaudeixen de menys reconeixement del que mereixerien. Mentre ho explica, apareix una exalumna, Marta Jordana, docent a Andorra. Li recorda que la seva afició a la literatura i que hagi impulsat algun club de lectura ella mateixa li deu a l’Anna. 

Títols de casa
De títols n’hi ha d’haver per a tothom. Núria Capdevila afirma que de títols d’astrologia en despatxa un grapat. A banda, els de proximitat guanyen la partida: als que parlen de Tor o les trementinaires també els dona molt bona sortida.  

Una altra de les grans temàtiques són la muntanya i l’excursionisme, que protagonitzen la parada d’Albert de Gràcia. Li ha costat, però s’ha anat guanyant un forat, explica el meteoròleg. Ell, per cert, juga amb avantatge en una jornada que sempre té tothom mirant el cel. Per ahir havia albirat una gotellada de tarda, però l’havia foragitat cap al Ripollès. 

Ai, que quasi se’ns oblidava: els sempiterns més venuts. Aquí, sense sorpreses, interessen els de casa: és l’any de Climent Miró i Pau Chica. Pels mediàtics ni preguntem: apliquem objecció de consciència. 

I pel firal, és clar, pul·lulen els Jordi. De les cares que coneixem, Fàbrega, a la parada del partit; Nadal, exhibint mare veteraníssima i estupendíssima; Mas Ortega, a comprar la rosa si volia ser rebut a casa; Nistal i Pasques, de vermut amb Miró (Climent), explicant-se coses d’historiadors, i Dalmau, mirant de sentir piular els ocells entre la cridòria.