El Dilmé més combatiu i menys contemporitzador conclou que al campanar d’Enclar s’ha fet “mer façadisme”.

Recorda Enric Dilmé a l’última entrada del seu suculent i cada vegada més combatiu blog l’ocasió que l’arquitecte Cèsar Martinell, que dirigia als anys 60 i per compte del Consell General la restauració del romànic nostrat –“rentat de cara”, “reconstrucció” o “transformació”, en diu Dilmé–, va emetre judici sumaríssim sobre la intervenció a Sant Romà d’Auvinyà: “Amic Canturri, no s’enganyi: ens han fet un xalet”. Ho deia per la malla de la pedra vista que Joaquim Ros de Famis i Josep Caneda van instaurar entre nosaltres quan al 1962 van transformar la Casa de la Vall “en una mena de mansió senyorial de muntanya que ningú no recordava, i com que el que donava pàtina d’autenticitat al turista urbà que ens visitava era la pedra vista, es va repicar tot l’edifici i darrere d’ell molts dels nostres monuments per connectar amb la imatge folklòrica que tenia el visitant d’un país pirinenc”.

Doncs bé: Dilmé parafraseja l’afortunadíssima ocurrència de Martinell –culpable en gran part del nyap que denunciava, perquè era ell qui dirigia la intervenció de Sant Romà– i conclou que a Sant Vicenç d’Enclar “ens han deixat si no un xalet, sí una torre”. Atenció a l’article: una torre, i no la torre. És a dir, “no la precedent, la que tocava fer segons les bases del concurs, la memòria del projecte i la infinitat de declaracions dels implicats”. Sinó una altra. Dilmé es mostra més contundent i menys contemporitzador que mai: “Hi haurà passavolants a qui ja els estarà bé, que pensin que més val qualsevol torre que cap torre, però no hauria d’haver sigut així. Ja que el campanar ens va caure, teníem l’obligació de posar el màxim rigor a cada pas i a cada detall”.

I no ha estat així, insisteix, perquè en el cas excepcional de Sant Vicenç el que tocava era “una rèplica exacta, tan formalment com constructivament. Un clon”. Just el contrari del que establia s’ha acabat fent, sosté, en contra del que establia el projecte aprovat per la comissió d’experts nomenada pel ministeri. No es tracta tan sols de les juntes refoses, amb el morter arran dels carreus que dona sensació de paviment continu i que l’allunya de l’efecte pedra seca que tenia el campanar abans d’ensorrar-se, la matinada del 20 de desembre del 2019: “Costa de creure que algú continuï defensant que estem davant de la mateixa torre o del mateix edifici. Les imatges d’abans i de després parlen per si soles. Encara hi ha qui és capaç d’assegurar, sense rubor, que s’ha fet les juntes refoses. Però el quid de la qüestió no és si s’han refós o no les juntes sinó si s’han fet com eren en l’estat previ a l’ensulsiada del campanar, com encertadament determinava la memòria del projecte”. Òbviament, ell té claríssim que no: “I això no hi ha postveritat que ho amagui”.

Però més enllà de les juntes, el pitjor atemptat que presenta el nou  campanar afecta la tècnica constructiva. Es refereix concretament a la cara interior de la torre, que s’ha rematat amb un encofrat en lloc del parament de carreus exterior, que era també la solució original i l’habitual –l’única, de fet, assegura– al romànic andorrà: “De què serveix recol·locar unes quantes pedres més o menys al mateix lloc a la cara exterior si no fem servir el procediment constructiu complet de la torre ensulsiada? Què passa, que la cara interior no compta? Que s’ha fet mer façadisme? D’acord, s’ha guanyat en facilitat i en rapidesa de construcció, però a canvi de deixar un fals històric i arquitectònic a les futures generacions.” La conclusió és demolidora: “Ni hem sabut conservar Sant Vicenç ni tampoc recuperar-la. I si l’aspecte exterior encara es podria, amb esforç, esmenar, l’interior, no. Mal negoci”.

Santa Eulàlia, atemptat patrimonial majúscul
Com els dèiem, Dilmé es mostra especialment crític i aprofita l’ocasió per carregar contra la reforma de Santa Eulàlia d’Encamp projectada al 1992 per MBM, el despatx olímpic de Josep Martorell. Oriol Bohigas i David Mackay. La compara amb el criteri seguit a Venècia des de la restauració del campanile de San Marc, al 1902, que es va reconstruir com’era dov’era: “Les reticències dels venecians a la modernitat arquitectònica va tenir continuïtat i cap dels projectes posteriors de figures com Le Corbusier Lloyd Wright o Moneo va veure la llum. Resposta molt diferent de la que vam tenir nosaltres amb Santa Eulàlia, on vam permetre un atemptat patrimonial majúscul a mans dels arquitectes d’ MBM”.

Interessant, que algú s’atreveixi a contradir el dogma oficial? Doncs sàpiguen que això no quedarà aquí.