La llàstima, de seguida ho veuran, és que haurem d’esperar al setembre per tenir-les a les mans. I mira que haurien sigut dues lectures sensacionals per a les llargues tardes d’agost. Però els editors, i el meu amic Oliver també, estan convençuts que l’estiu és pèssima època per treure novetat. Ells sabran, però conec més d’un i més de dos lectors voraços i omnívors que opinen precisament el contrari, i que just quan a les llibreries hi ha menys novetats als aparadors és el millor moment per col·locar-hi les teves. El cas és que Anem estrenarà el curs amb La cacera de bruixes a les Valls d’Àneu i amb Història dels samurais. I començarem amb les bruixes, que ens toquen de més a la vora i perquè l’autor és l’historiador pallarès Pau Castell, vell conegut nostre i l’ideòleg d’aquella formidable ocurrència que va ser el portal Terra de bruixes, que segueix amb nom i cognoms el rastre d’un centenar i mig de les nostres bruixes documentades entre els segles XV i XVII. Va ser obrir-lo ara fa un lustre, després d’anys de feina i de milers d’euros enterrats, i caure immediatament en l’oblit.

Però aquesta és una altra història. La cacera de bruixes a les Valls d’Àneu aprofita el 600 aniversari de la primera compilació europea on es regula el delicte de bruixeria –les ordinacions daten del 1424– per publicar-ne una edició crítica amb la transcripció del text original, amb l’únic judici per bruixeria que s’ha conservat al Pallars com a torna, i el reglamentari estudi històric per contextualitzar el patracol. Aquesta és la bona notícia. La dolenta, que queda per a més endavant, i ja es veurà on, l’edició d’una selecció de processos de la primera gran cacera que es va registrar a Andorra, posem que entre el 1471 i el 1473, inclòs el de Joan Call d’Engordany, aka la Sucarranya, acusada d’haver enverinat uns veïns i d’haver besat el cul al diable, que ja són ganes, “fent-li homenatge i renegant de Nostre Senyor”. La pobra Sucarranya va acabar al patíbul, però no va morir ni a la foguera ni a la forca, sinó esquarterada, com l’escrivà de torn es va preocupar de deixar constància en la truculenta vinyeta que conclou el procés i que s’ha conservat a l’arxiu de Corts.

La gràcia de les Ordinacions de les Valls d’Àneu, mig segle anteriors a la passió i mort de la pobreta Sucarranya, és que constitueix el text legal més antic de tot Europa a regular el delicte de bruixeria, amb el repertori habitual de càrrecs –infanticidis, pedregades, adoració del diable– que es repetiran per tot l’arc que va dels Pirineus als Alps, i que a partir d’aquí baixa cap al Piemont i cap al centre d’Itàlia.

Si amb això no en fan prou, atenció a Història dels samurais.  De fet, es tracta de la traducció al català de la monografia en castellà publicada el 2021 per Alianza i que Satori acaba de reeditar. López-Vera possiblement el recordaran perquè va ser un dels conferenciants de l’exposició Japó: una història d’amor i guerra, l’estiu passat al CAEE i anys enrere també va desfilar pel cicle Geografies. Fascinat pel país i per la mítica figura del guerrer japonès, en repassa les vicissituds des de finals del primer mil·lenni fins al segle XIX i dona resposta a preguntes que ens hem fet tots els que vam veure Shogun i El último samurai: eren simples mercenaris? Tenien prohibides les armes de foc? Practicaven tan alegrement com sembla l’harakiri? Tenia la catana rival entre les espases occidentals? Hi va haver dones samurais? I samurais europeus?

El que els deia: ideal o no per a les llargues tardes d’estiu?