Probablement no som prou conscients de l’època excepcional que ens ha tocat viure. Només cal que tinguin una mica de memòria històrica, posem que vint anys, no cal més, hauran sigut testimonis del retorn dels frescos de Santa Coloma, que el Govern va adquirir el 2007 per 4,5 milions d’euros, i és clar, dels de Sant Esteve, que com qui diu van arribar abans-d’ahir, des dels primers anys 30 en mans de la família Bosch i pels quals el ministeri ha abonat 2,75 milions més. Són els casos més eximis, sí, però no els únics de patrimoni retornat de l’exili. Aquest mateix curs el Consell General va recuperar el llibre IV de les actes, entre el 1744 i el 1863, furtat al primer terç del segle XX: els actuals posseïdors van intentar vendre’l al mateix Consell, i davant de l’amenaça de fer-hi intervenir la Interpol, van acabar cedint-lo de forma desinteressada, segons la versió oficial. No ha quedat clar si havien arribat a sortir d’Andorra o si s’havien mantingut des del primer dia en un calaix andosí.

Això pel que fa a temps recents. Però si reculem una mica més, els més veterans potser recordin que certa matinada d’abril del 2003, una mà anònima va dipositar a la porta del departament de Patrimoni, aleshores a Aixovall, un regalet inesperat: la imatge de Sant Cristòfol que Bonaventura Naudi i Sergi Mas van tallar el 1957 per compte del gremi de conductors i que una mà anònima va distreure immediatament després de plantar-la a la Rabassa. Li va costar mig segle, però l’home (o la dona) es va penedir del furt i el Sant Cristòfol va tornar a casa. Més enrere encara tenim el cas de les dues lipsanoteques de la parroquial de Sant Iscle que mossèn Roc Pallarès va dipositar en certa ocasió, potser als anys 70, al que avui és l’MNAC de Barcelona. El 1985, i moguda per una certa mala consciència, la conservadora Carme Farré va contactar Eudald Guillamet i Xavier Llovera, els va citar a Montjuïc i gairebé els va endossar les peces, que van tornar dintre d’una maleta al cotxe particular del restaurador, i naturalment d’estranquis. Completen el capítol de les recuperacions patrimonials les taules i la predel·la del retaule de Sant Miquel de Prats que Crèdit Andorrà ha anat recuperant al llarg dels anys, i que cal sumar a La victòria de Sant Miquel sobre els àngels rebels, procedent d’aquest mateix retaule i que el Govern va adquirir el 1991.

Això és el que ha acabat tornant a casa, com es veu per vies de vegades oficials, d’altres de ben pintoresques, quan no obertament irregulars. Els fets consumats de vegades també compten. Però és molt més el que no ha tornat i que espera en institucions públiques i col·leccions privades una oportunitat per fer-ho. I això és precisament el que debatran demà a la sala d’actes de La Llacuna els historiadors de l’art Albert Velasco, professor de la Universitat de Lleida i exconservador de les col·leccions del Museu de Lleida; Montserrat Pagès, exconservadora del romànic de l’MNAC, i Rut Casabella, cap de Museus i Monuments, en la taula rodona convocada per ICOM Andorra sota el lema Patrimoni a l’exili: estat de la qüestió.

L’excusa, com es poden imaginar, és l’arribada dels frescos de Sant esteve, ocasió ideal perquè experts que han tingut altes responsabilitats en museus catalans reflexionin sobre la viabilitat de reclamar el patrimoni andosí avui a la diàspora. És més fàcil adquirir les obres en mans privades, com els frescos de Sant Esteve, que els conservats en institucions públiques, protegides pel principi universal d’indivisibilitat de les col·leccions? Fins a quin punt està fora de lloc referir-se amb el terme espoli a operacions de compravenda dels anys 20 i 30, avui discutibles però emparades per la legalitat de l’època? Seria possible subsumir la reclamació del patrimoni a l’exili en el moviment de fons que apel·la a la devolució de l’art espoliat en l’època colonial? És esperable un gest amistós per part de la Generalitat de Catalunya o del Govern d’Espanya, els responsables últims de les col·leccions del MNAC i del Prado?

Perquè és sobretot a la pinacoteca catalana on es conserven més peces del nostre romànic, des d’una escena del cicle de Sant Esteve a un fragment de brau del tetramorf que envoltava la desapareguda Maiestas Domini, l’absis de Sant Miquel d’Engolasters, l’altar de Sant Romà de Vila, un fragment del retaule d’Encamp i el cicle de Sant Romà de les Bons. A la sala Várez Fisas del Prado s’hi conserva el Lavatori de Crist, procedent també de Sant Esteve, i són molt menys conegudes les peces avui dipositades al museu episcopal de Vic (un altar de pedra procedent de Santa Coloma i una lipsanoteca de Sant Andreu), la biblioteca de Montserrat (Llibre místic de Sant Romà de les Bons) i fins i tot a Peralada, on es conserva una lipsanoteca andosina de vidre califal. I no ens oblidem del fragment de Sant Cristòfol d’Anyós redescobert l’any passat en una col·lecció privada francesa.

De tot això, què pot tornar, i quan?