Diumenge, la formació Na Rota de Peregrino feia honor al seu nom tot presentat les seves interpretacions musicals a l’església romànica de Sant Climent de Coll de Nargó sota el títol  Rutes de pelegrinatge, en el marc del Femap.  El lloc triat era prou escaient, donat que  Coll de Nargó seria una de les fites d’aquest camí que, seguit per Sant Ermengol, transita des de la Seu fins a Santiago de Compostel·la.

Potser caldria apuntar que la llengua catalana fa la distinció entre un pelegrí, que seria la persona que fa per devoció un romiatge a algun santuari, sol o en companyia d’altres, i el peregrí, que seria quelcom rar, poques vegades vist. Una circumstància que no es dona en castellà, ja que la paraula peregrino aplega les dues definicions. La feina de Na rota de Peregrino va ser mostrar-nos amb les seves històries musicades com qualsevol pelegrí es pot veure assaltat per tota mena de coses i successos estranys i poques vegades vistes, les quals es resoldran mitjançant la intervenció d’algun sant o de la Verge, en forma de miracle. Un pelegrí no seria res més que algú que s’enfronta a tota mena de situacions peregrines.

Potser el primer miracle de la nit, que no sé si cal atribuir-lo a Sant Climent, fou que els músics sobrevisquessin a la calor. El concert va arrencar amb dues peces cantades en llatí macarrònic –en la varietat dialectal amb les quals van ser musicades–  composades per autors anònims que ens traslladaren a Jerusalem i Roma, els pelegrinatges més importants de la Cristiandat. Després ens vam posar en ruta fins a Santiago, tot passant per Montserrat, de la mà del Llibre vermell de Monsterrat, el Codex Calixtinus, que marca la litúrgia pròpia de Santiago, i també les Cantigas de Santa María. Les lletres, explicades pel director, Mauricio Molina, recollien tota mena de facècies que feien pensar que l’edat mitjana tampoc era tan terrible. 

El concert acabava amb la composició anònima Orientis partibus, que gira al voltant d’una festa que es portava a terme a la catedral de Beauvais cada 28 de desembre. Es disfressava un ase de bisbe tot celebrant la figura de l’ase que va ajudar a fugir Sant Josep, la Verge i el nen. També explicava una de les frases pròpies del Camí, i potser de les més antigues: “ultreia i suseia”. Aquesta veu llatina es podria traduir com “som-hi, anem fins més enllà”. Era potser la sensació del públic el qual, tot i la calor, no li hauria importat que els músics haguessin anat una mica més enllà.