Amb la reglamentària publicació al BOPA, ahir va entrar en vigor l’entorn de protecció de Casa de la Vall i de l’arxiprestal de Sant Esteve aprovat la setmana passada pel Govern. Ja saben: el dissetè des del 2003, quan es va aprovar la llei del Patrimoni que literalment donava a l’Executiu dos anys, dos, per enllestir els entorns de la setantena de Béns d’Interès Cultural (BIC). Però això ja ho hem dit una pila de vegades. La gràcia del nou text vigent des d’ahir –de fet, una de les gràcies– és l’apartat C del capítol 2, Justificació i definició dels criteris arquitectònics i urbanístics que han de regir les intervencions sobre Casa de la Vall, i que diu exactament així: “No es pot reconstruir totalment o parcialment el bé o fer-hi addicions que en falsegin l’autenticitat”.

La gràcia és que amb aquesta clàusula a les mans, hauria sigut implantejable tant la reforma integral de Casa de la Vall com l’ampliació de Sant Esteve, totes dues concloses el 1962. La paradoxa és que l’entorn de protecció consagra i perpetua no els monuments tal com van ser durant la major part de la seva història –la part més antiga de l’arxiprestal data del segle XII, i Casa de la Vall, del 1580– sinó l’ultimíssima versió que ens n’ha arribat, amb uns pocs decennis de vida i que d’altra banda falseja sense cap mena de dubte l’autenticitat dels dos monuments, just el que l’entorn de protecció pretén evitar. És o no és una flagrant, feridora paradoxa?

Vegem-ho amb cert detall, i comencem amb Casa de la Vall. La reforma la van dirigir els arquitectes catalans Ros de Ramis i Josep Caneda, Fèlix Peig en va deixar un extraordinari reportatge gràfic, i la intervenció li va girar la cara com un mitjó. De fet, la van reinterpretar per dotar-la d’una aura monumental que en realitat mai no havia tingut, i seguint les tendències del moment el primer que van fer va ser repicar-ne l’arrebossat de les façanes. Pràctica habitual en el revival del romànic perpetrat a Catalunya (i com veiem també entre nosaltres) des que a finals del XIX l’arquitecte Elies Rogent va reconstruir amb més imaginació que rigor el monestir de Ripoll. Segons el cànon de l’època, no hi havia res de més noble i de més monumental que la pedra vista. I es van posar a repicar amb frenesí. La dèria es va allargar, com veiem, fins als anys 60, amb l’agreujant que en el cas concret de Casa de la Vall l’arrebossat exterior no era signe d’humilitat, sinó tot el contrari, tan sols s’ho podien permetre les cases fortes i era un signe de distinció.

La pedra vista és la més flagrant, i la que falseja de forma irreversible l’aspecte que històricament havia tingut Casa de la Vall. Però no és ni molt menys l’única intervenció discutible que es va perpetrar el 1962. Fixin-se també en la primera filera de finestres, inexistents en les fotografies anteriors i que Ros de Ramis i companyia es van treure de la màniga. I fixin-se també en la tronera del costat est, un afegit que es va justificar amb la coartada de dotar la façana principal de certa simetria. La mania de la simetria, vaja, que cal sumar a la mania de la pedra vista. Al costat d’això, l’obertura de la porta posterior –la que avui serveix d’entrada als visitants– sembla un pecat menor.

No menys agressiva, més aviat al contrari, va ser l’ampliació de Sant Esteve, dirigida per l’arquitecte català Josep Brugal. Del temple romànic original només se’n va salvar el campanar i l’antic absis, reconvertit ara en capella lateral. Brugal va girar literalment Sant Esteve, que fins aleshores estava orientada d’oest a est, com és reglamentari en les esglésies romàniques, i va reubicar la capçalera monumental de cara a la plaça Benlloch, amb l’altar al sud, orientat cap a l’actual plaça del Poble. Com un ou i una castanya, vaja.

Doncs són aquestes dues versions amb mig segle de vida els que queden preservats per a la posteritat. Retornar-los l’aspecte original –o com a mínim, el que van tenir durant segles i fins al 1962– és òbviament implantejable, però aquí tenim un claríssim exemple del que passa quan un monument no es protegeix quan encara s’està a temps de protegir alguna cosa: que hem acabat beneint un fals històric de manual, i la intervenció que va arrasar el Sant Esteve romànic.

Vint-i-cinc edificis amb limitacions de grau 1
L’entorn de protecció de Casa de la Vall i de Sant Esteve limita la planta baixa i tres plantes –14 metres, aproximadament– l’altura màxima dels edificis de l’anomenada zona 1 o d’acompanyament, la més pròxima als monuments. Això no implica que les construccions que superin aquesta altura s’hagin de retallar, sinó que en el cas que s’efectuïn obres majors no es podrà aixecar el nou edifici per sobre d’aquesta tercera planta. Un criteri que  d’altra banda no afecta ni millores ni obres d’accessibilitat. D’altra banda, identifica una vintena llarga d’edificis, tant a la zona d’acompanyament com a la preventiva, fora ja del rovell de l’ou, amb el grau 1, les més afectades per l’entorn de protecció: “S’hi admeten actuacions de consolidació/rehabilitació amb operacions de restauració/restitució”, però “s’ha de garantir la conservació del grau d’autenticitat de l’element i evitant tota aportació de reinvenció o de no disseny”.