“Narieda, l’han vist els nostres besavis, avis i pares; ella ha estat testimoni de com foren els nostres passats i volem que ho sigui dels que ara ens fem grans”. Això ho escrivia amb 12 anys, aquell octubre del 1935, Maria Estragués, una dels 38 escolars de Fígols que van protagonitzar els set números que aquell curs van sortir de la seva revista. Com s’havia de dir? Òbviament, Narieda. Set números perquè l’esclat de la guerra s’hi va abatre i va estroncar aquella experiència increïble –encara amb ulls d’avui– que era traslladar el mètode del mestre Célestin Freinet, amb les impremtes escolars, a llogarrets perduts del Pirineu. Un mètode que, introduint la impremta a les escoles, “formava els homes lliures que volia la República del demà”. Donava als infants no ja la paraula, que pot volar, sinó la paraula impresa, que roman. Qui ho expressa tan clarament és Sergi Bernal, protagonista del vídeo  que acompanya l’edició del llibre on queden reproduïts en facsímil aquells set números de la revista. Tot plegat es presentarà demà, a Fígols evidentment, a les quatre de la tarda. Que llibre i vídeo s’hagin materialitzat és fruit de l’entesa entre l’Arxiu Comarcal de l’Alt Urgell, l’associació Lo Caliu Figolà, l’Ajuntament, l’editorial Salòria i Rec Produccions. 

 

Però de totes les voluntats, la més important va ser la de Joan Saradell, un jovenet de Voloriu que volia ser mestre i a qui l’esclat de la guerra civil va estroncar el somni, que cada dia feia a peu el camí d’anada i tornada a l’escola i que aprofitava l’hora dels àpats per treballar en la impremta. Amb una constància tal que dels 38 nens que signen els 77 escrits recollits en els set exemplars, només ell és present a tots els números. Després, amb l’escola tancada (als mestres republicans, com José Bonet i Teresa Bonjoch, que van exercir a Fígols, els van incorporar a files els seus quan els contraris no els van represaliar o els van assassinar) Saradell va atresorar els set exemplars al llarg del temps. A la neta, la Noemí Tugues, quan va mostrar interès per la docència, l’obsequiava cada estiu amb la revelació d’un número, només un cada cop, de la revista. 

Una maleta i el tresor de l’avi
Però a casa probablement no tenien més consciència de quina era la transcendència d’aquell tresor de l’avi, no més enllà de la memòria familiar. L’any passat, però, la Mar Garcia va descobrir en una vella maleta arraconada a les golfes de cal Borges dos exemplars (sense tapes) dels quaderns escolars. L’olfacte li va dir que tenien interès, cosa que Julio Quílez, a l’Arxiu Comarcal, i Isidre Domenjó, tècnic de cultura del Consell Comarcal, van constatar. En va sorgir una primera publicació en facsímil i, “guaita què tenim entre les mans!”, es devia dir Rosa Saradell, filla d’en Joan. El pare ja no hi és, però aquest llegat seu es revela com “un document únic, excepcional, perquè arreu de Catalunya no existeix cap col·lecció completa” d’aquelles publicacions escolars, exposa Quílez. 

Entre les membres de Lo Caliu Figolà a les quals Saradell va fer partícips del que posseïa es va desfermar l’emoció. “És que és la història dels nostres avis, que van ser tots alumnes d’aquella escola, són els nostres padrins que hi escrivien”, reblava Jordi Sala, que representava l’Ajuntament en la presentació de l’edició. Més encara, apuntava: “És una reivindicació de l’escola rural i dels vincles que es creen entre un sol mestre i els alumnes”. Per cert, d’aquella quarantena d’infants només en queda un a dia d’avui. Però amb 94 anys i residint a Suïssa, no podrà ser present a l’acte públic. Sí que li van fer arribar un dels exemplars del llibre. Se n’han editat, per cert, un miler. A cada casa de Fígols en rebran un.  

Però perquè tothom que tingui el llibre a les mans pugui copsar l’autèntic valor de la troballa i l’experiència de què parla, l’edició incorpora una  sèrie de petits assaigs. Hi escriu Fernando Jiménez, de la Universidad Nacional Autónoma de México i una de les persones que més ha investigat el mètode Freinet. També Bernal, el protagonista del documental i un dels màxims divulgadors del moviment a Espanya. La tercera firma és la d’Albert Royo, investigador de la premsa històrica a la província de Lleida; i també hi ha un article de Domenjó en tant que editor. Montserrat Camps i Carme Llimós expliquen què va representar tan singular experiència docent en el marc de la Segona República. “No només donaven la paraula als infants, sinó la paraula impresa, que l’altra se l’endú el vent”, diu Bernal. Descriuen el món com el viuen i això els porta a fer-se preguntes: per què aquell és ric?, per què el seu tros és més gran?