El nostre fotògraf, en Facu, que per algun motiu ens va arribar des de la Patagònia, acostuma a rastrejar els arxius més recòndits per mirar de localitzar imatges d’època amb què alimentar la secció Vist i No vist, a la contraportada del Bondia, i diumenge passat va aparèixer amb l’estupenda senyoreta que tenen aquí dalt: som al 1927 i la noia somriu, asseguda al pedrís del pont d’Engordany. La fotografia la firma Carles Fargas, està dipositada a l’arxiu del Centre Excursionista de Catalunya, perquè probablement n’era un soci que va venir a un dels habituals safaris per les terres dels andosins, i va tenir el rar detall de deixar-hi indicat no només l’any, sinó també el nom de la senyoreta: Lina Pla.
Lina Pla? De què ens sonava aquest nom? Sí, és clar, de l’edifici que confronta l’antic hotel Siraciusa, a Escaldes, just a tocar del Roc del Metge... D’acord, però, de què més? Una intuïció ens balla pel cap: podria ser que n’haguéssim trobat el nom en alguna de les monografies sobre els passadors, l’epopeia d’un grapat de valents que es van involucrar als anys centrals de la II Guerra Mundial en el tràfic de refugiats –aviadors aliats abatuts als cels de l’Europa ocupada, jueus que fugien de la Solució Final, joves francesos repatanis al Servei de Treball Obligatori o que es volien allistar a les forces de la França Lliure? Ràpida trucadeta a la Roser Porta, coautora de Andorrans als camps nazis i una de les nostres grans especialistes sobre la matèria i sí, la intuïció era certa. Lina Pla hi va participar activament, però no en parla al seu llibre i la realitat, sospita, és que hi ha escassíssima informació sobre ella. Que li demani a l’historiador Pau Chica, que després de Andorra a la Guerra Civil Espanyola està enllestint un segon i igualment monumental patracol, Andorra a la II Guerra Mundial: “Si hi ha algú que sap alguna cosa sobre Lina Pla, ha de ser ell.”
I sí, en sap. Primer de tot, en dona la referència més extensa que n’ha trobat a la bibliografia. Vuit línies, vuit, a Guies, passadors i espies, la bíblia de Claude Benet. No és gaire cosa, però és tot el que tenim –a banda del desvarieig de Laia Perearnau a La passadora. En un moment determinat, Benet repassa el paper dels més notoris dels nostres passadors –Viadiu, Forné i companyia– i es fixa en els que no han tingut tanta fortuna mediàtica: “D’altres, sigui perquè van desenvolupar un paper més discret o més limitat, obtingueren poc o nul reconeixement. És el cas de la senyora Lina Pla Pujol, que acollia els refugiats a l’hotel Pla d’Escaldes i ajudava els pilots aliats, sobretot perquè que era, en aquells anys 40, una de les poques persones que parlava anglès en una població andorrana poc avesada a parlar i entendre aquest idioma”.
Ara ja sabem per què posa al pedrís del pont d’Engordany: és que Lina era filla de l’hotel Pla, a l’altre costat del pont! Però és que a més, Chica aporta una referència que pot ser crucial: entre la documentació oceànica sota la rúbrica Escape and Evasion i amb el testimoni de centenars de militars evadits pels Pirineus que es conserva als National Archives ianquis hi ha el del sergent Edward E. Chonskie (Shenandoah, Virgínia, 1923). Un relat detalladíssim que evacuaven immediatament després que retornaven a casa i gràcies al qual podem seguir-ne la peripècia. De seguida expliquem el de Chonskie, però saltem directament al següent paràgraf de la seva declaració, que porta data del 22 d’octubre del 1943. Som al 3 d’aquell mateix mes. Feia exactament tres mesos que el seu avió, un B-17 anomenat The Mugger [una cosa així com atracador, però també dit de qui fa ganyotes] del 303 Grup de Bombarders, s’havia enlairat de l’aeròdrom de Molesworth, a la Gran Bretanya. Eren 105 bombarders i un objectiu: la zona fabril de Le Mans. El B-17 on Chonskie servia com a artiller és abatut per caces enemics i cau a la zona de Malicorne-sur-Sarthe. Vuit dels deu tripulants, tots menys el pilot i el copilot, salten en paracaigudes i salven la vida. Chonskie i dos d’ells, els també artillers John Zioane i Albert V. H. Carroll, es mantindran miraculosament junts i després de mil peripècies arriben el 3 d’octubre a Andorra.
Una dona d’un hotel d’escaldes
El narrador que transcriu el relat de Chonskie ho explica així: “Se’n van tornar a Foix, però no van ser capaços de trobar el lloc on s’havien hostatjat dies abans i decideixen travessar les muntanyes sols. Després de dies arriben a Andorra, els acull un jove francès que també els ofereix aliment i els permet descansar 24 hores al seu paller. Després van anar a un petit poble, s’hi van quedar dos dies, i hi van conèixer un policia que els va proveir de sabates, els va posar en contacte amb una dona d’un hotel d’Escaldes, amb [un tal] Sherry i a casa de M. Font. Finalment, el mateix Sherry els va conduir fins a un hotel que regentava una dona americana i al dia següent el seu guia [el de Sherry] els va acompanyar fins a Espanya”. El 7 d’octubre són a Barcelona; el 15, a Gibraltar, i el 18, a la Gran Bretanya.
L’important del relat, a banda d’aquest Sherry providencial que coneixen gràcies a un dels nostres policies i que se les empesca per buscar-los allotjament i guia en temps rècord, és l’anònima “dona d’un hotel d’Escaldes”, Chica creu que podria tractar-se de Lina Pla. Només ho creu, els indicis hi apunten però, adverteix, falta la dada fefaent que ho contrasti. Però és molt més del que teníem. La llàstima és que ni el relat de Carroll ni el de Zioance, que arriben amb ell a Andorra, són tan detallats com el de Chonskie i no contenen referència a cap dona d’un hotel d’Escaldes. Però és un fil per estirar. I després tenim l’odissea dels tres aviadors, els tres mesos que triguen a baixar des de Le Mans, passant per París, Tours, Chauvigny, Pàmies i Foix, on arriben el 24 de setembre.
Fracassen al primer intent de passar a Andorra, perquè el guia els abandona a mig camí i els encoloma a una altra partida d’evadits d’on són expulsats de mala manera, i finalment decideixen emprendre tots sols l’aventura. Trigaran sis dies, sis, a arribar a Andorra, i en aquesta extraordinària peripècia, la nostra Lina Pla hi té un paper destacat, si mai arribem a confirmar que ella és la “dona d’un hotel d’Escaldes”. Qui saps quantes històries com aquesta esperen als National Archives algú que tingui la paciència d’exhumar-les i detectar-hi el rastre de Lina Pla.
