Va ser al curs 1985-86. La trentena de nens que tres cursos abans havien estrenat literalment l’Escola Andorrana, a l’última planta de Ciutat de Valls, havien acabat maternal i es trobaven davant d’un dilema: optar o bé per la Francesa o bé per l’Espanyola. L’Escola Andorrana havia arrencat gairebé com un experiment, per no dir una concessió, i només s’hi havien previst els cursos de maternal. L’escolarització obligatòria a primera ensenyança, a partir dels 6 anys, es comptava que la continuarien als sistemes preexistents. Les famílies, que ja havien mogut cel i terra perquè el setembre del 1982 obrís l’Andorrana, es van plantar i van exigir solucions. No van ser els únics, i van reunir un miler de firmes exigint la continuïtat del sistema i els mestres de Formació Andorrana van amenaçar d’anar a la vaga.

Pensin que estem parlant del 1985! I contra pronòstic, aquelles famílies pioneres es van sortir una vegada més amb la seva: es va obrir una línia de primera ensenyança. Quan va arribar el moment es va obrir també la de segona ensenyança, de nou amb estira-i-arronses. I a partir d’aquí ja no hi va haver marxa enrere, el batxillerat va ser un pas natural, i la primera promoció de l’Andorrana es va llicenciar normalment el 1997.

Avui és una història d’èxit i sembla una cosa natural, evident, que el nostre país tingui el seu sistema educatiu. El 1982 no ho era en absolut, i si es va convertir en una realitat va ser en primer lloc per l’efervescència política i social del moment, amb Òscar Ribas al capdavant del Consell Executiu, i tot el xup-xup que culminarà en la Constitució del 14 de març del 1993, però també i sobretot per la perseverança d’un reduidíssim grup de famílies, amb lloc destacat per a Anna Riberaygua, que es van entestar a aixecar del no-res una escola en català, laica, pública i gratuïta. Hi havia dues escoles laiques i públiques (la francesa i l’espanyola) i una que ensenyava en  català (el Sant Ermengol). Però cap era les tres coses a la vegada. L’Andorrana ho va ser. I va ser a més l’expressió lògica i natural d’un anhel: aixecar  una escola nacional que incidís en l’andorranitat a través de l’ensenyament de la llengua, la història, la geografia i les institucions del país. Tot això, en el precís moment que s’estava constituint Andorra com a Estat democràtic i sobirà.

Aquesta és l’apassionant història que expliquen Teresa Cairat i Anna Zamora a Projecte i creació de l’Escola Andorrana (1982-1997), d'Anem, que ahir van presentar al Centre de Formació Professional d’Aixovall. Totes dues, de llarguíssima trajectòria docent i estretament vinculades a l’Andorrana: Cairat, com a directora general entre el 1993 i el 2000; Zamora, com a primera directora de batxillerat. En els inicis, recorden, hi van tenir un pes decisiu tant Toni Ubach com Lídia Armengol, des de la conselleria d’Educació, una vegada l’Andorrana va agafar empenta, van ser les assessores pedagògiques Roser Bastida, Mercè Segura, Martina Camiade i Marina Geli les  que en van agafar el relleu.

Es tractava, diuen, d’aixecar de  zero una escola nacional inspirada en els moviments pedagògics renovadors, Maria Montessori, Jean-Ovide Decroly, Célestin Freinet, amb atenció especial a les llengües i les noves tecnologies, el paper del menjador escolar, la psicomotricitat (la pisicio, en deien els alumnes) i la vocació integradora dels alumnes amb necessitats especials. Les autores evoquen com a grans fites l’homologació de l’avaluació continuada amb l’examen final del baccalauréat francès i les proves d’accés a la universitat espanyola que va superar la primera promoció el complet.

En deu anys, entre el 1982 i el 1992, l’Andorrana va passar de 38 alumnes a 1.500. Avui en son 4.600, molt per sobre de la francesa (3.500) i de l’Espanyola (2.900).  Però recordin, com conclouen Cairat i Zamora, que va començar de rellogats a l’últim pis de Ciutat de Valls, “amb una sabata i una espardenya”.