No és massa fàcil, però en aquest cas, sembla que l’arqueologia podria validar allò que apunten els arxius documentals: l’existència de l’església de Sant Martí de Sella, un minúscul nucli de població del qual es perd el rastre escrit cap al segle XVI. A l’historiador i responsable de l’arxiu comunal canillenc, Domènec Bascompte, se li havia posat entre cella i cella que algun rastre devia conservar-se sota allò que avui es coneix com l’Hort del mossèn i l’excavació inicial realitzada les últimes setmanes per l’equip de Regirarocs podria donar-li la raó. El mur amb espitllera que ja s’albirava a la vista es recolza sobre una estructura que s’amagava sota terra (un banc per asseure’s els hipotètics feligresos? O servia per fonamentar la paret?) també presenta indicis d’allò que podria ser una porta. Així que edifici n’hi havia, és clar. Una església? Això ja no està tan clar. Encara que Gerard Remolins, que ha codirigit l’excavació, amb Izaro Quevedo, es mostra prudentment optimista: la poca resta trobada (ossos, ceràmica) apunta més en aquesta direcció que en el d’una llar habitada, per exemple. En tot cas, de moment, i en espera de poder continuar (si les administracions ho consideren oportú i ho financen) el treball arqueològic, s'ha entreobert la porta a trobar Sant Martí de Sella. Si ho és. I a esbrinar, pot ser, què va passar amb aquell poble desaparegut sense deixar petja: se’l va empassar un aiguat? El va ensorrar un terratrèmol? Una epidèmia va acabar amb els habitants? Què els va foragitar? No deixa de ser "un misteri", reconeix Remolins, "perquè si hagués passat com al Fener, haurien  trobat alguna referència, a Fulanito, o Pepito de Sella, en altres documents, oi?"

El projecte
“Als documents es parla de Sella a partir del segle XIII, tot i que no esmenten l’església, però es pot intuir que n'hi havia una”, apunta Remolins. Al segle XVI es troba l’última menció que es té de l’església de Sant Martí de Sella. “No se sap per quin motiu, no només l’església, sinó el poble mateix, s’abandona, desapareix, i no es torna a fer menció ni tan sols de la gent que vivia allà”. Calia, doncs, seguir l’olfacte de Bascompte, i el departament de Patrimoni Cultural va acceptar d’assumir-ho i va convocar un concurs que es va endur Regirarocs, amb un pressupost de 13.679 euros. 
Ara bé, per molt engrescat que estigués l’arqueòleg, necessitava més indicis, “no per escèptic, sinó com a intent de ser científic. Necessitem alguna cosa que ens doni més validesa que aquí hi podia haver una església”. I aquesta part, a l’Hort del mossèn (el gestiona mossèn Ramon, per cert, i el conrea un masover), quedava inicialment justeta. Un apunt que es presentava era l’existència del mur amb espitllera, “però que hi hagi una espitllera no vol dir necessàriament que es tractés d’una església, hi ha espitlleres en altres construccions, sense anar més lluny, a Casa de la Vall”. Així que abans de posar-se a fer forats aleatoris, els arqueòlegs van considerar més intel·ligent realitzar una prospecció geofísica, que indicaria l’existència d’estructures, o no, sota terra “per planificar una miqueta on anem a fer els sondejos, que és el que anem a buscar”. És clar que entre que la burocràcia aprovava la proposta i no, les setmanes van anar passant i al desembre, amb la gelor i una bona nevada, van fer acte de presència. L’hivern no és el millor moment per a les excavacions arqueològiques, però hi havia urgència: els diners estaven pressupostats i el projecte s’havia de tancar abans que acabés l’any. Així que sense prospecció geofísica possible, la solució va ser obrir una rasa i fer-ho a partir del mur d’aparença més antiga. “Nosaltres enteníem que aquest mur era el més antic, prèviament havíem estat mirant com estava relacionat amb la resta de parets que perimetren l’hort. Els altres dos s’adossen a aquest, més antic, el que té l’espitllera, i que presenta una morfologia diferent. És molt més gruixut, és molt més gran, i té una estructura diferent”, apunta Remolins. Així van fer la rasa, de quatre metres de llargada, després l’estendrien un parell de metres més, un d’ample i metre i mig de fondària. 
La idea de partida era que la hipotètica església presentés una planta similar a la de Sant Miquel de Prats, tenint en compte que aquesta també té un mur amb espitllera. La intenció, amb la rasa, era “topar-nos amb el mur oposat de la nau”.
Però res, l’equip d’arqueòlegs anava avall i res no apareixia, amb un problema afegit: “estàvem sobre un metre vint o així de fondària, i començava a ser molt perillós perquè a sota sortien moltes pedres que no estaven lligades entre elles, és a dir, són pedres que per la tipologia, la morfologia del terreny, semblaven pedres que havien estat tirades o havien caigut d’un mur, sense terra entre elles, i això les fa molt inestables, i en qualsevol moment hauria pogut baixar i atrapar-nos”.
Així que van estar a punt de sentir-se decebuts. “Vam pensar que potser ens hem equivocat, potser aquí no hi ha res, potser és una feixa, perquè moltes feixes també s’omplen amb pedres per facilitar el drenatge de l’aigua”. A punt de llençar la tovallola, “patapam, quan anem obrint ens trobem que hi ha com una banqueta, com un quadrat, un mur més petitet, adossat, tocant a la paret aquesta”, relata Remolins. “Llavors, o aquest mur és una sabata, una fonamentació, és a dir, aquesta gent, quan va construir el mur de l’espitllera, com que no podem trobar roca mare o no podem trobar un nivell sòlid, fan una caixa de pedres per poder començar a construir el mur i que sigui molt més estable, o bé l’altra solució és que fos una banqueta, com es troben a moltes esglésies, com a Sant Vicenç d’Enclar”. Les expectatives d’haver ensopegat finalment amb Sant Martí de Sella creixen. Això sí, amb un replantejament de la idea inicial: el model de la planta ja no seria l’església de Prats sinó, més possiblement, la d’Enclar o la de Caselles, a les quals també s’accedeix per un lateral. 
Unes lloses que es correspondrien amb un paviment i una pedra circular “que servia per sostenir alguna cosa, ja sigui un pilar, una columna, una pica, un altar” són altres pistes llamineres d’haver enxampat el temple desaparegut.