Trotalibros salda un deute pendent amb ‘Solitud’ i publica la traducció d’un títol a l’altura de ‘Jane Eyre’ i ‘Los pazos de Ulloa’, diu l’editor.

Ho havia advertit a principis de curs, quan va arrencar l’estupenda, portentosa aventura editorial en què ja s’ha convertit Trotalibros, i Jan Arimany ha sigut fidel a la paraula donada: aquest setembre arribarà a les llibreries Soledad, la traducció al castellà de l’obra mestra de Caterina Albert, àlies Víctor Català (l’Escala, 1869-1966). N’hi havia dues de precedents, la primera del 1907 i a càrrec de Francisco Garriga, avui introbable, i una segona de quasi contemporània, perpetrada el 1986 per Basilio Losada. Totes dues, diu l’editor, tan infumables que no li havien fet cap favor ni a l’autora ni tampoc als seus hipotètics lectors en castellà. Víctor Català va renegar públicament de la primera, i en la segona, davant de les dificultats de traduir al castellà el dialecte que l’autora havia inventat per a Mila, Maties i companyia, el traductor va tirar pel dret i en va prescindir. 

Així que, imbuït d’un esperit redemptor, Arimany es va proposar saldar el deute pendent i publicar una traducció a l’altura de la novel·la. Ho explica sense embuts a la Nota de l’editor que acompanya cada volum de Trotalibros: “Cap novel·la com Solitud i potser La inquilina, d’Anne Brontë m’ha transmès de forma tan desgarradora i dolorosament real el desempar i la soledat de la dona. No entenc com és possible que el moviment feminista hagi permès que aquesta obra, a l’altura dels grans clàssics de la literatura universal, s’esllanguís i criés pols en un racó, com una relíquia tan bella com inútil”. Es tractava, diu, “de traslladar a l’espanyol el text original amb la màxima fidelitat, i que la mateixa Caterina Albert pogués sentir-se’n orgullosa”.

L’enorme responsabilitat ha recaigut en Nicole d’Amonville, poeta i traductora mallorquina que ja s’havia enfrontat a  alguns contes de l’autora. I a partir del 29 de setembre podrem comprovar si el resultat està a l’altura de les altíssimes expectatives de l’editor, convençut que té a les mans una novel·la que juga a la mateixa categoria que Emily (Cumbres borrascosas) i Charlotte Brontë (Jane Eyre), tot i que a Arimany li sembla més significatiu encara el contrast l’Emilia Pardo Bazán  de Los pazos de Ulloa. Totes quatre, sosté, “dones que avui diríem empoderades, que no es van conformar a seguir el camí del matrimoni i la maternitat que la societat de l’època els reservava, i que van reflectir en la novel·la les seves personalitats lluitadores”.

Recordin la Mila de Solitud, que s’acaba d’emmaridar amb un home a qui quasi no coneix i a qui segueix a una remota ermita perduda enmig d’una muntanya i que buscarà resposta al seu anhel en l’amor, la maternitat i finalment l’erotisme que busca en els personatges amb qui es va creuant, Matias, Gaietà, Ànima i Arnau, fins que decideix abandonar la muntanya claustrofòbica i castradora per la vida lliure al pla. 

A l’Arimany editor se li va plantejar el dubte de com firmar la traducció: pel nom de ploma amb què va publicar a partir del 1898, davant l’escàndol que va causar en fer-se públic que un poema seu premiat als Jocs florals l’havia escrit una dona, o amb el de Caterina Albert de naixement. “Em vaig demanar què hauria volgut ella. Després de consultar-ho amb Montserrat Albert, la seva neboda neta, i vaig arribar a la conclusió que hauria estat d’acord a mantenir el pseudònim, que li va agafar el gust a utilitzar aquest refugi, el nom de Víctor Català que va acabar identificant amb el seu jo literari, un jo distint de Caterina”.

Soledad és, en fi, l’excusa ideal per reconciliar-se amb aquests clàssics que, com diu oportuníssimament l’editor, “perden lectors a les aules”, i de comprovar com des de Ciutat de Consuegra es pot engegar un projecte editorial tan personal com ambiciós, refinadíssim i destinat a la immensa minoria, que ja s’ha enfilat  a les capçaleres especialitzades de més prestigi. I sense un cèntim d’ajut institucional. Els miracles existeixen.