Fixar el salari mínim i el nombre d’hores anuals de treball. A això s’hauria de limitar el Govern a l’hora d’intervenir en la negociació col·lectiva. La resta de condicions laborals les haurien de negociar les empreses amb els representants dels treballadors, “perquè en el moment que el Govern es posa a impulsar res, ja no estem parlant de negociació col·lectiva, sinó d’una altra cosa”. Ho diu José Luis Salido, professor de Dret del treball de la Universitat de Barcelona. Davant l’evidència objectiva que en el nostre país els convenis col·lectius són una gota a l’oceà –tan sols se n’han firmat onze des de l’última reforma de la llei qualificada de llibertat sindical (2018)– i que els delegats de personal són gairebé inexistents, Salido ho té clar: és als mateixos treballadors a qui ha d’interessar tenir un representant en el si de l’empresa que negociï les condicions laborals. Si ells mateixos no volen ser delegats de personal o no volen tenir representació... doncs no volen”. I l’Executiu s’ho ha de mirar des de fora i sense posar-s’hi: s’ha de limitar a donar un “marc” perquè “la gent no es perdi”. A Salido no sembla amoïnar-lo gaire els motius d’aquest desconcertant desinterès dels treballadors per negociar les seves condicions laborals: “Si no volen... doncs no volen”.
Baixant una mica més al detall, i tenint en compte la idiosincràsia andorrana, Salido considera més factible una negociació col·lectiva en l’àmbit de l’empresa que no una de sectorial, tenint en compte el baixíssim nivell d’afiliació –i que els sindicats existents ho són de funcionaris– perquè “com pots posar a negociar un sindicat que no té afiliats?” El més lògic, conclou, és que un representant dels treballadors negociï amb la direcció de l’empresa.
