El diàleg sobre una problemàtica tan important com la manca d'habitatge de lloguer a preu assequible al país, que porta tants maldecaps a la població, no hauria de fer por a ningú. Ni al Govern, ni a altres forces polítiques, ni als propietaris, ni als membres i simpatitzants de la Coordinadora per l'Habitatge Digne, ni als actors socials i econòmics que se sentin concernits. Dialogar és escoltar i dir-hi la teva, obvi. També escoltar no només els que suposadament et donen suport perquè són de la mateixa corda, sinó els que tenen posicions diferents o contràries a les teves. Del diàleg a l'acord potser hi ha un abisme o potser només un sot. El cas és que és difícil i implica un grau de despreniment, de saber cedir i d'encaixar altres propostes, que a voltes pot semblar un obstacle insuperable arribar a acordar alguna cosa profitosa per al bé comú. Val la pena seguir-ho intentant sempre. Certament els temps dels governs no sempre coincideixen amb els de la ciutadania, que se sent constreta per haver de fer front a unes despeses estratosfèriques comparades amb els sous que es guanyen, fins el punt d'haver de marxar a viure fora del país, tot i haver nascut aquí. Les estratègies per al diàleg i l'acord segur que estan molt ben estudiades i que la funció d'una persona mediadora potser donaria els seus fruits. No ha de fer por parlar del que preocupa la gent. A distància? A la taula de treball? Amb ultimàtums per fer pressió? Des del respecte, tot pot ser legítim. Dilatar les trobades per al diàleg, també, tot i que és desaconsellable per a la pau social.
