El mercat del lloguer no continuarà congelat –relativament congelat: recordin que s'actualitza segons la inflació– de forma indefinida. Ho sabíem des de fa un any i mig, quan el Govern va fer un cop de volant i va prorrogar la intervenció fins al 2027. Va comprar així dos anys de temps per garantir la pau social i insuflar aire al mercat immobiliari amb el parc de pisos públics –quatre centenars d'aquí al final de legislatura– i la recuperació per al lloguer dels pisos buits –el dubte és quants, i quan– i de part dels apartaments turístics. La congelació del lloguer va ser una mesura extraordinària per a un problema extraordinari. Ell tot sol no resol el problema, sinó més aviat el contrari: només cal veure el que ha passat a Catalunya, on en un any de vigència de les anomenades zones "tensionades" –el nom que donen al topall al lloguer– l'oferta s'ha reduït un 25% sense que el preu, lògicament, hagi deixat de pujar. El mateix fenomen anem registrant nosaltres des de fa temps. Ara mateix hi ha 101 pisos al mercat de lloguer, 101. Un 14% menys que a l'octubre. El topall desincentiva el propietari, però és l'únic escut per al llogater en temps de crisi com l'actual. La novetat en les paraules ahir del cap de Govern és que el lloguer no es descongelarà ni "tot" ni "de cop", i que es tindran en compte criteris com l'antiguitat del contracte i el nivell de renda. La realitat és que l'única opció que depèn del Govern és precisament la del parc públic. Espot admet que va trigar massa a activar-la. Per això precisament ha de ser una prioritat estratègica més enllà d'aquest Govern i d'aquesta legislatura. Una qüestió d'Estat.
