No ens posarem llepafils perquè l'informe anual sobre corrupció que emet el Consell d'Europa ens deixa en un lloc més que correcte. Però podria ser millor. El que sorprèn és que ens hagin de recomanar qüestions tan evidents com que les declaracions de patrimoni dels nostres governants haurien de ser públiques i haurien també de ser objecte de controls regulars. És només un dels deures que el Consell d'Europa ens ha posat de cara al semestre que ve, juntament amb el control d'integritat previ al nomenament dels ministres per "detectar i gestionar" eventuals conflictes d'interessos. A més, fa extensiu aquests controls als alts càrrecs i, atenció, al personal de relació especial. No es tracta d'una curiositat malsana, sinó d'una mesura bàsica i essencial per garantir la probitat i l'exemplaritat ciutadana –una altra cosa és l'esfera íntima, que no interessa més que a ells– dels que ocupen càrrecs públics. Es tracta de complir fil per randa –i abans, no després– la vella dita romana: que la dona del Cèsar, a més de ser íntegra, ho sembli, per evitar legítimes suspicàcies. Els servidors públics, i els governants ho són, han d'assumir des del minut u de la seva carrera política que els ciutadans tenim dret a fiscalitzar-los, i ells, l'obligació donar-nos les explicacions oportunes. És una servitud de l'alta magistratura que exerceixen voluntàriament. El control previ d'integritat i la publicitat de la declaració de patrimoni són mesures elementals que el mateix Govern ha de ser el primer interessat a implementar. L'auctoritas inherent al servei públic comença per l'exemplaritat.