La llei de l'oblit sanitari serà sens dubte un pas de gegant en la protecció dels drets dels ciutadans. Es tracta que la persona que ha tingut la desgràcia de patir una malaltia especialment greu –càncer, hepatitis C o VIH– no experimenti el càstig afegit de veure com una entitat bancària li denega una assegurança a causa de l'afecció per la qual ha hagut de passar. O li imposa unes clàusules tan escabellades que en la pràctica funcionen com un "no". És de justícia perquè les assegurances existeixen precisament per a això: perquè arribat el cas qui l'ha contractat es beneficiï de les prestacions per les quals ha anat abonant al llarg del temps una determinada quantitat. Tots ens posem malalts, abans o després, i és difícilment justificable que determinades malalties es considerin superades des d'un punt de vista mèdic al cap de cinc anys però que des d'un punt de vista bancari mai no s'acabin de curar del tot. Això és exactament el que ve a resoldre la llei de l'oblit sanitari... però només en el cas de les assegurances de vida vinculades a les operacions creditícies. Les esmenes que la majoria de DA va presentar la setmana passada al text n'exclouen expressament hipoteques i préstecs, quan inicialment sí que hi estaven contemplades. I és aquest pas enrere el que per a l'Associació Contra el Càncer constitueix un gravíssim error. L'esmena sanciona legalment l'existència de dues classes de ciutadans a ulls de les entitats bancàries. De dues castes. I deixa desprotegida la més dèbil i necessitada. Just el contrari del que s'espera de la societat avançada, humana i solidària que pretenem ser.
