Les xifres són inequívoques: en els deu primers mesos de l'any el Servei d'atenció a les víctimes de violència de gènere va registrar un centenar i mig de nous casos, un 20% més que l'any passat. Són dones que han patit maltractament físic i també víctimes de violència vicària, violència sexual i ciberviolència. Són els més greus, tot i que més de la meitat dels casos no va acabar en denúncia per desistiment de la víctima. I són, repetim-ho, els que han arribat al servei. Segons Acció Feminista, queden fora d'aquesta infausta estadística casos com els dos centenars de testimonis que van recollir el curs passat en tan sols un mes d'enquesta i que constitueixen el rerefons real de la campanya Veus que no veus, amb què pretén conscienciar la població que la violència vers les dones és un problema que té moltes cares i que ens toca de molt més a la vora del que pensem. La campanya parteix de situacions quotidianes, algunes de més flagrants –magrejar una companya de feina– , altres de més subtils –una ginecòloga que al·lega motius morals per negar-se a retirar un DIU; un marit que reclama deslletar el bebè per reprendre el ritme sexual anterior al part–, que posen el focus en una violència de baixa intensitat que corre el perill de no ser identificada com a tal o de passar desapercebuda, i que rarament s'enfila a les estadístiques. Precisament per això és aquí on més cal insistir i on la campanya serà probablement més eficaç, perquè ajudarà a reconèixer de forma fefaent comportaments que no són tolerables ni excusables.
