Avui fa vint anys que la vall del Madriu es va enfilar a la llista del patrimoni material de la humanitat. Després van venir les falles i també el ball de l'Ossa, i és probable que en un parell d'anys s'hi afegeixin la dotzena d'esglésies romàniques que formen part de la candidatura de la construcció del Coprincipat. Però el Madriu va ser la primera. És just reconèixer-ho i celebrar-ho, i el balanç d'aquests vint anys no pot ser més que positiu perquè es molt probable, com advertia mesos enrere la cònsol d'Escades, que sense el reconeixement de la Unesco avui hi hauria una magnífica carretera per accedir a la vall. Només per això ja ha valgut la pena, i tan sols cal que pensin com ens està quedant Incles. Però fora d'això, han sigut en bona part vint anys perduts. Els quatre comuns concernits han sigut incapaços en tot aquest temps de consensuar una ordinació conjunta. I la vegada que van estar a punt va ser Gili qui en l'últim moment es va fer enrere. És cert que després cada comú ha anat regulant –i prohibint– l'accés rodat a la vall. Però es va perdre una oportunitat ara es veu que única per homogeneïtzar criteris i projectar una imatge d'unitat absolutament necessària. Avui no s'hi pot accedir ni amb bici, ni amb moto, ni amb quad, ni molt menys amb cotxe, tot terreny o similar. Però sí que s'hi pt acampamar a la part d'Escaldes i d'Andorra la Vella, però no a la de Sant Julià. Potser no és catastròfic, però tampoc és gens congruent i certifica que una vegada més, aquesta amb Escaldes en lloc destadadíssim, l'interès parroquial ha primat sobre el general.