No podia triar millor escenari el cònsol de la capital per comprometre's públicament a crear un carril bici "de veritat". És a dir, segur, amb continuïtat, on el ciclista se senti segur i no un intrús en territori enemic. El natural pas endavant d'aquests més benintencionats que no útils trams que apareixen del no res i moren no se sap on, que driblen temeràriament els cotxes i que deixen el ciclista abans o després desemparat i sol davant la marabunta motoritzada. El cònsol ha fet seu el discurs que predica una ciutat sostenible i ha posat, diu, fil a l'agulla: la pròxima revisió del pla d'urbanisme preveurà ja espais per al transport segregat, i tècnics del Comú treballen amb mobilitat per començar a dissenyar aquest somni anomenat carril bici. No serà fàcil, per les particulars condicions orogràfiques del nostre país, per la dramàtica falta d'espai a la via pública –com entaforarem un carril a Meritxell, a Prat de la Creu o a Príncep Benlloch?– i perquè en el cas de la vall central no tindria sentit que la capital i Escaldes no avancessin de la mà cap a un objectiu que hauria de ser comú. Però com adverteix González, no es tracta només ni sobretot d'una qüestió tècnica, sinó d'una qüestió de voluntat: "I la voluntat la tenim". El model ja existeix, la bicicleta i el patí compartits que triomfen a tantes ciutats que entre nosaltres només ha ensenyat la poteta de forma tímida. El full de ruta és evident: perquè el veí se senti cridat a circular en bici o en patinet cal incentivar-lo, demostrar-li que aquesta mobilitat sostenible i, sobretot, la seva seguretat són la prioritat. No cal fer màgia. Només cal fer un carril bici de veritat.
