Les projeccions demogràfiques del departament d'Estadística haurien de fer-nos reflexionar urgentment sobre el país que volem en el futur més o menys immediat. Pensin només que si la població segueix creixent al ritme que ho va fer fa dos anys, el 2036 serem ni més ni menys que 120.000 personetes pul·lulant per aquest formiguer. D'acord, és el pitjor dels escenaris, i els altres dos oscil·len entre els 94.000 i els 108.00. En qualsevol cas, un bon pessic més dels 85.000 que som oficialment avui, una xifra que molt probablement quedi curta davant de la realitat. És també veritat que queden lluny de l'estrambòtic, kafkià milió de persones que sobre el paper podrien arribar a viure al nostre país si es desenvolupés tot el sòl urbà consolidat previst als POUP. Però tot du allà mateix: si amb els que som ara i aquí ja hi ha problemes gravíssims d'accés a l'habitatge, si els comuns –Sant Julià l'altre dia, la Massana i Ordino mesos enrere– li han vist les orelles al llop i han decretat una moratòria per frenar el creixement i evitar el col·lapse dels serveis bàsics –de moment, depuradores– i si circular per la nostra xarra viària és cada vegada més dramàtic, què passarà quan siguem 10.000, 20.000 o 35.000 (!?) entaforats als nostres 469 quilòmetres quadrats? On estudiaran els nostres fills? Quants hospitals caldrà aixecar per atendre la població? On viurà, tota aquesta gent, si tenim en compte que l'oferta total de lloguer a l'octubre era segons l'AGIA de 117 pisos, 117, a tot el país? Vostè vol viure, en fi, en una Andorra de 120.000 habitants?
