La premissa realista és que amb tota seguretat la sobirania energètica és una fita inassumible en les circumstàncies actuals. Això era possible en aquella Andorra dels anys 30 i 40 en què la població, encara eminentment agrícola, amb prou feines superava els 6.000 habitants. Avui, amb una economia de serveis que funciona a tota màquina, 85.000 ànimes i prop de 10 milions de turistes, és una utopia fora de lloc. Això no implica que no s'hagin de fer tots els esforços per reduir la dependència de l'exterior. Aquest és precisament un dels objectius estratègics de FEDA, i les xifres conviden a l'optimisme: l'any passat la producció nacional va cobrir el 20% de la demanda. La previsió de la parapública és que el 2027 un terç de la demanda es pugui cobrir amb energia feta a Andorra. No es tracta de predicar ni de practicar una autarquia impossible regada amb un rajolinet de nacionalisme tronat, sinó de treballar perquè crisis com la de fa dos anys, quan els preus de l'electricitat va fer trontollar les economies occidentals, tinguin el menor impacte possible. Perquè el sentit final de FEDA, convé insistir-hi, és cobrir un servei públic de primera necessitat. Reforçar el grau de cobertura és una eina fonamental, al costat de la diversificació, l'altre objectiu estratègic de FEDA –pensin en el parc eòlic de Maià i en la xarxa de calor– juntament amb la descarbonització. D'aquí l'ambiciosa fita que s'ha marcat: que tota l'energia que s'importi, tota, sigui ja el 2030 d'origen renovable (avui ho és el 69%). Ja que mai no serem energèticament sobirans, mirem de no ser temeràriament dependents.
