Hi ha notícies que semblen bones però que si te les mires de prop no ho acaben de ser tant. És el cas de la bomba aranzelària que Trump va deixar caure dimecres sobre el planeta i que a nosaltres només ens tocarà aparentment d'esquitllentes o de rebot. D'esquitllentes perquè els nostres intercanvis comercials amb els EUA són pràcticament irrisoris: l'any passat hi vam exportar béns per valor de 6,1 milions d'euros, i en vam importar per valor de 15,3. Seguint la regla de 3 que aplica el president ianqui, per compensar aquesta balança comercial som nosaltres els que hauríem de castigar els EUA amb un aranzel escruixidor. De rebot, perquè és qüestió de temps que els nous aranzels acabin repercutint en les cadenes de producció, en els preus i el consumidor final. És a dir, en nosaltres, que importem la immensa majoria dels béns que consumim. Que Trump ens hagi exclòs de la llista negra i ens hagi posat al sac de Tuvalu, Comoros i Bhutan no és el regal que sembla, a banda que assenyala directament la nostra insignificança: acabarem pagant el preu de la guerra comercial que ve, abans o després, i els països més castigats ho són precisament pel seu dinamisme comercial i per la seva competitivitat en els mercats internacionals. Finalment, la insídia d'acarnissar-se amb uns i perdonar la vida als altres, com un vulgar matón de pati, persegueix sembrar la zitzània entre socis, aliats i veïns. Cal tenir clar qui són els nostres amics i donar-los el suport que calgui en aquesta guerra. Perquè no ens equivoquem, ara mateix els nostres amics ni són el 7è de cavalleria ni estan a l'altre costat de l'Atlàntic.
