Hauria estat una autèntica pena que l'edifici històric de Catsa acabés a terra. No només pel que la indústria tabaquera ha significat per a Sant Julià i per al país sencer, sinó perquè el nostre patrimoni industrial és escassíssim. Durant uns mesos va semblar condemnat, després de l'acord entre la propietat i un grup inversor que hi pretenia aixecar pisos, i només l'actuació expeditiva del Comú, que va incloure in extremis l'edifici al catàleg del patrimoni cultural de la parròquia, el va salvar de la picota. L'actuació del Comú potser no va ser del tot estètica, però els antecedents no convidaven a l'optimisme: recordin com va acabar Casal i Vall i Casa Palau, i com va estar a punt d'acabar el Rosaleda. La nostra relació amb el patrimoni arquitectònic ha sigut històricament més aviat dubtosa. Així que només cal felicitar-se per aquell moviment audaç, sobretot veient com ha acabat el serial: amb l'acord entre propietat, Govern i Comú per adquirir l'edifici i destinar-lo a un projecte d'interès nacional. No està del tot decidit, però la idea que ara mateix té més butlletes per tirar endavant és un parc tecnològic. Veurem exactament com es concreta, però la notícia feliç és que dues administracions no afins han sabut treballar de costat i posar-se d'acord per salvar el que ja podem considerar un monument del nostre passat recent. De tot plegat se'n pot extreure una lliçó: millor catalogar abans que no esperar que un edifici estigui amenaçat per actuar a correcuita i contra el rellotge. Ens estalviaríem ensurts i passos en fals, i generaríem seguretat jurídica. Ètica i estètica.
