La millor notícia que ha deixat la manifestació de dissabte és la normalitat amb què es va convocar i amb què va tenir lloc. Mobilitzar-se ha deixat definitivament de ser un fenomen excepcional entre nosaltres. És un dret legítim i inalienable que es demostra exercint-lo, i això és el que va fer el mig miler de ciutadans que va sortir al carrer per reclamar un habitatge digne. Aquest és el repte major del nostre temps i d'aquesta generació de polítics, a l'altura del que planteja l'acord d'associació i probablement més decisiu encara, perquè l'evolució de la crisi del lloguer marcarà sense dubte el referèndum sobre la UE. Mig miler de persones són un terç dels que es van congregar a la gran manifestació de fa dos anys, però continua sent una xifra amb escassos precedents. Cal escoltar aquesta veu, com se la va escoltar el 2023. Aquella mobilització va ser decisiva per a la pròrroga dels lloguers fins al 2027 i va obrir els ulls dels més escèptics: calia intervenir el mercat, i això és el que s'ha fet. No és cap altra cosa que congelar rendes per fer aflorar els pisos buits, recuperar per al lloguer els pisos turístics i, és clar, impulsar el parc públic. Es poden fer més passos, assenyaladament amb el registre de la propietat, amb l'anomenada trampa del fill i amb l'Institut de l'Habitatge. I es pot retreure al Govern que totes aquestes mesures no les implementés al mandat anterior, quan ja li vèiem les orelles al llop de l'habitatge. Però va reaccionar (la mobilització del 2023 hi va tenir molt a veure) i ara cal temps per comprovar si n'hi ha prou per relaxar la pressió sobre el lloguer. Llavors serà l'hora de manifestar-se. O no.
