Cal un debat seriós i urgent sobre la proliferació de centres d'ensenyament superior privats al nostre país. I no per emular la cortina de fum amb què el govern espanyol pretén ocultar els seus escàndols de corrupció, sinó per evitar que casos com el de la Universitat Cum Laude. L'Agència de Qualificació de l'Ensenyament Superior (AQUA) n'ha desaconsellat l'autorització per exercir amb un cúmul d'arguments que freguen la paròdia. Per començar, els errors d'ortografia i de picatge que inunden segons l'AQUA la sol·licitud, amanides amb pàgines en blanc, repeticions, vaguetats, inconsistència i frases incompletes, per no parlar de les sospites sobre els recursos per mantenir l'estructura docent. Tot plegat, conclou l'AQUA, permet plantejar dubtes raonables sobre la viabilitat del centre i denegar-li'n l'autorització. Primer de tot, cal felicitar-nos que una entitat tan sospitosa no hagi passat el tall. Però immediatament després cal demanar-se com és possible que amb arguments tan fràgils pretengués fer-se un lloc al nostre sistema universitari. Què va fer pensar als impulsors d'aquesta iniciativa que valia la pena intentar-ho, a veure si colava? D'altra banda, sorgeix un dubte més que legítim: el cas ha transcendit gràcies a la nova llei que regeix l'AQUA, que l'obliga a publicar també les resolucions desfavorables –fins ara només se'n publicaven les favorables–. Per això és el primer que coneixem, però molt probablement n'hi ha hagut altres abans. Quants? Per què? I ja que hi som, quin sentit té que en un context social i demogràfic com el nostre exerceixin mitja dotzena (o més) d'universitats privades?
