Concòrdia ha trobat en temes sensibles com l'acord d'associació i la Llei del català dues oportunitats d'esgarrapar un grapat de vots esgrimint l'argumentari clàssic del populisme reaccionari: essencialment, la por al desconegut, en el cas d'Europa, i en el segon, el fantasma de la mort del català, dos missatges fàcilment digeribles per a un sector de la població que sosté que el millor és no tocar res, en la creença gairebé supersticiosa que les eines que ens van servir a finals del segle XX ens continuaran sent útils a mitjans del XXI. De la calculada ambigüitat de Concòrdia amb Europa n'hem parlat altres vegades. Pel que fa a la llengua oficial, el president del grup parlamentari va escenificar ahir l'enuig del partit per l'actitud tèbia del Govern, que des de l'entrada en vigor de la Llei del català no ha imposat cap sanció. Escalé és un ferm partidari de la mà dura, i té certa raó en el sentit que 25 anys contemporitzant –cap Govern de cap color no va posar mai cap multa amb la llei anterior– ens han portat a la situació actual. Una altra cosa és on ens hauria conduït la mà dura. Concòrdia té pressa i vol sancions ja. El Govern prefereix la mà esquerra, advertir i persuadir, i s'ha posat de termini fins al gener per aplicar la lletra de la llei i començar a multar. És una posició que s'avé amb el secular tarannà conciliador del nostre país i que parteix d'un sensat realisme. Però tenint en compte que va ser el mateix Govern qui la va impulsar, no s'entén per quin motiu –ni amb quin suport legal– ha de diferir-ne ara uns mesos la plena aplicació. I si no volien sancionar, haver-ho pensat llavors. Però per deixar-la al calaix, ja teníem l'anterior.
