Gabriel Ubach, secretari general de la Unió Sindical d’Andorra, dona el seu parer, sense embuts, sobre la situació econòmica i social que viu el país, dels drets laborals i d’acció sindical i de l’acord d’associació amb la Unió Europea, un acostament que considera “necessari” tot i no ser partidari del que i el com s’ha negociat.



Sembla que a la classe treballadora no li importi renunciar als seus drets.
El problema és que és tan difícil avui en dia arribar a final de mes per a la classe treballadora que ja no es planteja poder-se associar o arribar a acords entre nosaltres per poder-nos defensar. Si la majoria de la classe treballadora a Andorra digués prou, fins aquí hem arribat, al Govern no li quedaria més remei que fer el que ha de fer. El que passa és que hi ha una individualització de la societat i la majoria dels treballadors que venen no aguanten més de 4 o 5 anys. Molts se’n van. No es plantegen quedar-se aquí. I quan un és d’Igualada, de Cervera, o d’un altre poble, lluita perquè és d’allà i la seva intenció és que els seus fills creixin allà. Aquí no. Aquí ve la gent a treballar, ho proven, veuen que això no funciona, perquè hem de ser realistes, hem de fer l’examen de com va tot. Tu vens de fora, a instal·lar-te per treballar i el primer que veus és que has de tindre un lloc on viure. I a la immobiliària et diuen que cap problema, de 1.500 a 2.000 euros. I has de pagar dos mesos de fiança, el mes en curs i el de la immobiliària. Quatre mesos, fem números fàcils: 5.000 euros, i encara no has començat a treballar. Segon, no pots portar la família, no pots fer el reagrupament familiar.

Això és un altre problema.
Tercer punt, vas a buscar feina i et diuen que sí, 1.375 euros o 1.400 euros com a molt. Però si ja te n’estan fotent 1.500 de pis, com has de viure? Què menjaràs?  

Volia demanar si la situació dels drets laborals d’Andorra era acceptable, però...
És que, els drets laborals quan hi ha un acomiadament lliure... Una persona que porti dos anys treballant en una empresa, acomiadar-la és superfàcil i superbarat. Se’t paga el que se t’ha de pagar, però és misèria i companyia, i al carrer. Doncs com vols que aquesta persona pugui interessar-se o afiliar-se a un sindicat o es pugui integrar a una associació per defensar drets. Drets de què? Si el primer que faran és fotre’t al carrer.

A nivell de les lleis d’acció sindical i patronal creu que cal canviar... 
Moltíssimes coses s’han de canviar, perquè d’entrada la llei preveu delegats de personal, no delegats sindicals. Jo estic fart de dir-ho, qui en una empresa de 30 treballadors o 40 dirà jo vull ser delegat dels treballadors? Perquè a partir d’aquí espavila’t, perquè tindràs tots els treballadors a darrere que t’estaran empenyent per tot el plantejament de conflictes col·lectius, salarials, del que sigui, i tu estaràs sol, completament sol, davant d’un empresari que el primer que et dirà és que estàs protegit per dos anys, perquè ho diu la llei, però que quan s’acabi aquesta protecció ets el primer que se’n va al carrer. És així de clar. I a part, qui et protegeix que no tinguis un puteig dins de la mateixa empresa en el sentit de vacances, perquè a nivell de recursos humans és molt fàcil fer la vida impossible a una persona. Hem de ser realistes. O canviem tot el sistema o aquí mai hi haurà convenis col·lectius, n’hi haurà alguns, pocs, però ja està. Nosaltres ens estem escarrassant ara per fer convenis col·lectius, per fer comitès d’empresa. Però ens trobem que és impossible.

Com està això? A part del SAAS, el sector de la construcció té un conveni col·lectiu que...
Hi ha hagut empresaris que m’han trucat i m’han demanat a qui havien d’agafar com a delegat de personal, perquè volen estar dins de la llei. Jo ho he de dir? Són els seus treballadors qui ho han de dir. Nosaltres ens hem trobat amb diverses empreses que hem intentat fer delegats de personal i ens han avortat. L’empresari ha fotut una amenaça sobre la taula de, com deia Alfonso Guerra, el que se mueva no sale en la foto. I això és així. I estem en un país i pagarem unes conseqüències brutals del que està passant i de les polítiques que ha fet Demòcrates per Andorra tots aquests anys, que són polítiques neoliberals. Aquí mando y ordeno. El problema que tenim és que DA durant molts anys ha tingut diverses majories absolutes, per un sistema polític i un sistema electoral arcaic, on controlant les parròquies petites, ja tens mig Consell General, i això els permet que amb 13.000 persones que van votar en un país de 85.000, amb 6.000 fan una majoria absoluta. Devem ser l’únic país de tot el món on això passi. Però no passa res, aquí és normal.

Veient com està tot plegat, pensar una jornada laboral de 37 hores i mitja com està fent Espanya deu ser...
Això és un inici. Espanya comença per unes 37 hores i mitja, però com a França van a les 35. I aquí anirem a les 55 o les 85. Ja ens ho trobarem. És l’Andorra que volem? Ja ens està saltant a la cara. Perquè molts d’aquests que defensaven molt les polítiques neoliberals ara s’adonen que els seus fills potser no tindran lloc en aquest país. O que en el moment que hauran d’anar a llogar un pis o a comprar-lo, hauran de pagar 800.000 euros. O l’hauran de llogar a 2.500 euros, com està passant ja. Aquesta és l’Andorra que volem? Que els millors professionals estaran fora d’Andorra i aquí tindrem el que no volen en lloc del món? O volem tindre professionals de primera? Qui cobrant 1.500 euros, i ja soc generós, es ficarà amb una hipoteca sobre un pis de 500.000 euros?

Em deia que estaven treballant per crear comitès d’empreses...
Sí, ara estem mirant de fer amb el comerç, estem treballant amb el sector de la seguretat, amb l’hospital, que ja el comitè d’empresa està funcionant, estem intentant fer convenis col·lectius, acabem de tancar el conveni col·lectiu de les ambulàncies, que ha anat bastant bé. Ara comencem a treballar el conveni col·lectiu de l’hospital i esperem poder-lo tancar, perquè clar, és que si no aviat no tindrem ni metges.

Però els metges, l’hospital, continua sent públic. 
Sí, amb un capital fort del Govern. Nosaltres ja vam presentar un informe en el seu moment, sobre les pensions i això, dient que la part del salari que paga el treballador i que paga l’empresa a la CASS, havia d’anar íntegra a pensions, i tot el que és sanitat s’havia de pagar via impostos. Se’ns va dir que de cap manera, que si ens havíem tornat bojos. Ja veurem on anirem. Ara, quan arribarem aquí, tindrem un forat a la CASS que no serem capaços de pagar, i si ho haguéssim començat a fer, quan sigui el moment, això estaria solucionat.

Això ho portava al programa el Partit Socialdemòcrata.
Sí, i Demòcrates per Andorra no ho volen de cap manera. És així de clar. Jo no he de fer política per ningú, no defensaré ni un partit ni un altre, perquè també soc el primer crític a dir que els partits de l’oposició tampoc estan fent l’oposició que haurien de fer. Haurien de ser molt més proactius, perquè quan tens un país amb 30.000 persones que tenen dret a vot i 15.000 es queden a casa, perdoneu, però alguna cosa no s’està fent bé. Aquí hi ha alguna cosa que no funciona. Hi ha 15.000 persones que s’estan quedant a casa. 

Amb tot això m’ha vingut al cap que amb la Unió Europea s’haurà de crear el fons de garantia salarial. Ho veu? Hi arribarem?
Jo penso que no arribarem a l’acord d’associació. Crec que sortirà un no com una casa de pagès. I no perquè no sigui necessari. Compte. Jo no dic que estigui en contra de l’acord d’associació. Estic en contra d’aquest acord perquè no m’ha agradat com s’ha fet. I ho explico ben clarament. S’ha fet un acord d’associació sense tenir en compte moltes coses que hi havia sobre la taula... Els sindicats no han tingut possibilitat de poder exposar les coses que els preocupaven. 

Però millora les condicions dels treballadors.
S’hauria pogut fer un acord d’associació molt millor del que s’ha fet, sincerament. I jo penso que quan un govern pren una decisió tan important com és un acord d’associació en la Unió Europea, s’havia d’haver fet d’una altra manera. I he rebut moltes castanyes de tots cantons per dir el que estic dient ara. Jo crec que l’acord d’associació és necessari, però aquest jo no el veig un gran acord d’associació, ni molt menys.


I què proposa?
Estem a dins del ball i hem de ballar. Vam votar un partit polític que ha tirat endavant aquest acord d’associació sense el beneplàcit de tota la ciutadania. I ara tenim dues solucions. No votar aquest acord d’associació o tirar-nos a la piscina, dir que anem cap a aquest acord d’associació que ha negociat DA, no ho oblidem, i a partir d’aquí ja ens ho trobarem.

I no seria possible aprovar aquest acord i un cop dins, buscar canviar-lo?
No el canviaràs. Un acord d’associació que està firmat per dues parts és aquest. Al contrari, es canviaran coses perquè Europa evoluciona constantment. Una directiva avui és blanc i demà per un canvi polític. Ara estem veient, per exemple, que Europa està girant completament cap a l’extrema dreta. Llavors, què passarà? Les directives que avui en dia hem arribat a acords, què passarà? No canviaran? O nosaltres quedarem aïllats com Astèrix i Obèlix? Això no funciona així. I tots ho sabem que això no funciona així. Ara, que és necessari aquest acostament cap a Europa? Evidentment, estem a Europa, no estem al mig de l’Àfrica, que a molts ja els agradaria.