Com es troba de salut? Va haver de deixar el càrrec per seqüeles de la Covid.
Sí, vaig tenir unes seqüeles neurològiques de la Covid, que és molt curiós, perquè cada cop que l’agafo, em torna una mica la part dolorosa d’una cama. Però estic perfecte, totes les seqüeles aquelles que eren motores, la pèrdua de pes, els dolors tan intensos, tot allò, em va costar molt, però va marxar, i ara no tinc res, mínimes molèsties que no afecten la meva vida, ni per fer esport, ni res. 

Quants cops l’ha agafat? 
En total quatre. 

No deu ser un rècord, però... Afecta, haver-la agafat tantes vegades?
Vaig agafar-la a l’inici, que vaig estar a casa i ho vaig passar relativament bé, tenia poca simptomatologia. Era la variant Wuhan. Després vaig agafar la Delta, el 2021, que és la que em va fer molt mal, perquè vaig tenir un quadre neurològic relacionat amb la Covid, i aquesta és la que em va obligar, i em va preocupar, de cara que quedessin seqüeles neurològiques de per vida, però no va ser així.


Sortosament! 
I quan torno a agafar la Covid, una mica de constipat, em torna el dolor, però menys intens. Però sempre em fa aquests episodis neurològics. 

Durant la pandèmia, pel fet  d’anar sortint cada dia per televisió, es va convertir ja no en el ministre de tothom, en el metge de tot el país.
Va ser com un episodi més de la meva professió de tota la vida. Igual que amb un malalt, quan té un problema seriós, has de poder comunicar-te amb ell, i has de poder arribar i fer-li intel·ligible allò que li està passant, i donar-li alhora esperança dintre del que té, sense donar-li falses esperances, aquesta va ser la mateixa actuació que vaig tenir, que tenia sovint en la meva vida professional, però aquest cop dirigida a tota la població, per una malaltia que era de tots, no d’una persona individual. Una mica aquest és el sentiment... I també la població, “a veure què dirà el metge avui?” 

Sí! I aprofitaven, a través dels mitjans, per fer arribar dubtes molt personals, dels que es pregunten al metge, però aquí es feia en obert. 
Sí. I òbviament, no tot era comunicació. A vegades em pregunto com em podia organitzar per fer-ho tot, perquè hi havia moltes més coses. Decisions molt difícils de prendre, amb una malaltia de la qual se sabia ben poc en aquells moments; aconseguir material en un moment en què hi havia ruptura d’estocs de tot, de ventiladors mecànics, d’equips de protecció personal, de reactius per al diagnòstic, de medicaments, hi va haver una ruptura de tot, amb un mercat molt difícil, pràcticament de guerra; anar prenent les decisions que tocaven a cada moment, intentant anticipar-nos al màxim, amb criteris molt generals del que és la protecció davant d’una pandèmia que es transmet per via respiratòria, si confinem, si obrim més, si obrim menys..., i tot això s’anava fent segons les xifres, i eren decisions que es treballaven diàriament; a part de despatxar amb el SAAS, amb el meu equip; pràcticament amb consell de ministres cada dia; les dues compareixences diàries... A vegades no sabia si era dissabte, diumenge o dimecres. 

És una sensació que crec que tots els que vam tenir la sort de poder treballar ens hi vam trobar. El calendari no entenia de dies. 
Ni pensaves a descansar... Estaves en un estat adrenèrgic, de lluita, i et donava capacitat per estar treballant moltes hores al dia, i dormir poc, i seguies tirant, sense que te n’adonessis, i aquesta va ser la dinàmica durant tota la pandèmia. 

S’havien de prendre decisions difícils. Suposo que la que es comunica el 13 de març a la nit, el tancament d’activitats i dels establiments públics, i després, al cap de dos dies, tota la resta, devia ser molt difícil. 
Sí. Hi havia moltes preguntes, com reaccionarà la població i què passarà amb els sectors econòmics, quines seran les conseqüències, ens protegirà realment (que pensàvem que sí)... Però he de dir que quan ho vaig plantejar en el consell de ministres, que va ser una reunió llarguíssima, on es va explicar tot i totes les afectacions que hi podien haver, no vaig tenir cap dificultat que tot el Govern ho entengués i hi donés suport. Vull dir que vaig sentir que la decisió va rebre tot el suport. La va notificar el cap de Govern, acompanyat per mi, va ser un moment difícil, emotiu, amb una càrrega... Les espatlles em pesaven molt, però crec que va ser encertat anticipar-nos i fer-ho en aquells moments, perquè cada dia que hagués passat, hi hagués hagut més transmissió del virus i potser hauríem col·lapsat l’UCI. Se’m va fer molt de cas, a part de ser el ministre de Salut era el metge, i la veritat és que se’m va fer molta confiança. Sentia molt de pes a les espatlles, perquè eren decisions molt difícils, però alhora em vaig sentir molt acompanyat.  

Quina altra decisió recorda difícil de prendre? 
Era un continu de decisions. El que era molt difícil és mantenir, sempre ho deia, l’equilibri entre la protecció de la salut i no escanyar excessivament l’economia. I alhora, per la meva inquietud científica, crec que això va ser també una part important de la gestió, avançar-nos amb les decisions a altres països i amb el coneixement, com el doble cribratge poblacional, amb decisions com la del desembre del 2020, que vam autoritzar els tests d’antígens per fer-se’ls com a autotest, i vam ser el primer país del món, al cap de pocs dies s’autoritzava als Estats Units. 

El doble cribratge i els tests continus van ser una bona decisió. 
Molt bona decisió. Andorra té unes característiques que la fan especialment vulnerable a una pandèmia. Primera és que som petits i estem molt junts, i tenim molta mobilitat exterior, ens movem, sortim, entrem. Això és fatal per a una pandèmia. Després, perquè el nostre sector econòmic més important és el turisme, i en aquell moment teníem més de 8 milions de visitants a l’any, i això era també una fragilitat important, perquè ens podia arribar la pandèmia, i ens va arribar, a través dels visitants d’una forma molt intensa. I davant d’aquesta situació havíem de ser molt àgils, ràpids, intentar mantenir el màxim de turisme. S’ha de dir que durant els dos anys forts de Covid, no vam tenir 8 milions i escaig de visitants, però en vam tenir més de 5 milions, tant el 2020 com el 2021. I mantenir aquest equilibri i protegir-nos, amb la nostra fragilitat com a país i com a comunitat, era un repte. I s’havia d’afrontar estant ben equipats a nivell de ventiladors mecànics –això va ser una obsessió des del primer dia, perquè era el coll de botella del sistema sanitari arreu del món, i, de fet, vam ser el país d’Europa que vam tenir una ràtio més elevada de ventiladors mecànics i de llits d’UCI per habitant– i havíem de ser molt ràpids amb les decisions, amb el tancament, amb les proves, amb el coneixement... El doble cribratge poblacional ens va donar informació de com havien anat les coses i també amb decisions com l’autotest ens va evitar, segurament, molts casos, moltes infeccions, durant les festes de Nadal del 2021.  

Una de les decisions més celebrades va ser la que el 16 d’abril ens va permetre començar a sortir. 
Exactament, que semblava com si haguéssim arribat a la Lluna. Sorties al carrer, veies algú, t’hi acostaves, però mantenies a distància, i giràvem l’un al voltant de l’altre, com si trepitgéssim la Lluna! Hi ha coses que a mi em feien molt mal al cor. Una d’elles, duríssima, és que a cada compareixença havia de comunicar les persones que havíem perdut. I alhora, en veure que una o dues persones cada dia queien, doncs ens manteníem en una tensió i en una preocupació constant, veient a veure si les mesures, perquè hi havia una inèrcia... 

I a més a més, a Andorra tots ens coneixem, no és un número. 
Sí, sí. L’altra que em feia molt mal al cor és l’aïllament de les persones grans, als centres sociosanitaris, a casa seva, perquè són persones que ja tenen unes esperances de vida més curtes, que necessiten molt les relacions socials amb la família, amb les amistats, i que estaven, a més, en moments molt crítics, molt aïllats. I l’altra, la població infantil, perquè les altres edats, fora de la gent gran i dels infants, han de tenir més força, més resiliència, han de saber que ho han de passar i ja es recuperaran, però els infants són edats que necessiten molt la comunicació amb altres, de les relacions, de jugar, etcètera. I aquest era l’altre punt. Per a mi va ser una alegria veure que les coses milloraven i que podíem començar a millorar aquestes interaccions socials, a sortir al carrer, a poder caminar... Ho vam fer amb molta prudència, amb sentits de la marxa, els primers temps uns dies les cases que tenien una numeració parella i després les senars... Però vam anar obrint. Vam anar incorporant coses i, de fet, ens van copiar alguna comunitat autònoma d’Espanya en la forma de fer-ho. I també vam ser dels pioners a obrir. Va ser molt emocionant, sí. 

Amb la distància, alguna cosa l’hauria fet diferent? 
La veritat és que quan estàs davant d’una incertesa, com és una pandèmia, que no coneixes el bitxo... Potser podríem haver obert uns dies abans, potser podríem haver posat més persones per taula... Tot això de posar tantes persones per taula era per controlar l’aforament i era com si obressis i tanquessis l’aixeta de la circulació del virus. Si tu la tancaves del tot, que hagués sigut una decisió, s’hauria infectat menys gent. I potser s’hauria salvat alguna vida més, no ho sé. Però el fet que ara ens ve l’Òmicron i passem com un constipat i res més és perquè ens hem anat infectant, sense col·lapsar el sistema sanitari, i perquè ens hem vacunat, no per altres coses. Jo també ho deia, ens hem d’anar infectant, però a poc a poc, amb control, i han d’arribar les vacunes, ens hem de començar a vacunar, anar adquirint aquesta immunitat col·lectiva, que no és total, però sí que evita les formes greus. Què podria haver fet diferent? Ser més agressius amb el tancament potser s’hauria salvat alguna vida, però potser hauríem empitjorat també la salut mental de les persones. Per tant, més que dir què hauria fet diferent és què hauria passat si haguéssim actuat diferent, i no ho sabem.


És fer ciència-ficció. 
He estat després en moltes reunions científiques i tothom diu que el que es va fer, amb les diferències de cada país, però el que van fer els països més seriosos, és el que s’havia de fer. En el fons vam seguir una mica les directrius de l’OMS, i nosaltres ens vam avançar en coses. Una cosa que és molt important, i d’això no me’n penediré mai, és d’haver aconseguit tenir les TMA que eren més sensibles que les PCR, i que ens permetien fer el cribratge de moltíssima gent cada dia. Érem dels països del món que fèiem més tests al dia, o per habitant, i això ens va ajudar molt a controlar. També durant la tardor, que va tornar a haver-hi onades molt fortes, vam poder evitar tancaments absoluts, com es van fer als països veïns, i vam poder seguir treballant amb la restauració, amb limitacions, però oberta, i això va ser gràcies al nostre gran poder diagnòstic. I després, una cosa molt important que s’ha de dir és el comportament de la població. La població va ser molt cívica, va seguir les indicacions que es donaven cada dia, va respectar el confinament d’una forma majoritària –òbviament sempre hi ha algú que no–, sense declarar l’estat d’alarma. I també s’ha de dir que tothom es va unir i el sistema, els professionals de la salut, van treballar d’una forma increïble, sense tenir límit horari, ni cansament, igual que la Creu Roja, que tots els treballadors de la funció pública, els cossos especials, i també la ciutadania es va unir per gestionar aquesta situació. 

Li volia demanar per les vacunes, i sobretot els antivacunes, que encara n’hi ha que qüestionen que aquesta sigui bona perquè normalment triguen cinc anys i aquesta en poc més d’un l’hem tingut?
La ciència va avançar molt ràpid. Normalment, quan tu canvies d’una fase d’investigació a l’altra publiques el que s’ha fet en aquella fase, esperes finançament, i quan el tens segueixes... Tots aquests passos intermedis es van escurçar.

El finançament estava assegurat. 
Exacte, i es podia passar d’una fase a l’altra amb una velocitat brutal. Després, perquè s’hi van esmerçar més recursos dels que s’esmercen mai en qualsevol investigació científica per aconseguir una vacuna. També hi va haver una col·laboració molt important, pública i privada, les universitats, els científics independents, juntament amb les farmacèutiques, van col·laborar i treballar plegats per aconseguir vacunes amb el temps més ràpid. Tots sabem que, si tu dones una vacuna al 85% de la població, veuràs molts dels seus efectes indesitjables. S’han detectat problemes vasculars, alguns problemes de coagulació de la sang. Hi ha hagut gent que ha tingut alguna conseqüència d’aquest tipus. Però és que la Covid fa problemes de coagulació de la sang i molt més, amb molta més freqüència i intensitat. De fet, quasi totes les morts de la Covid, el quadre final, els col·lapses respiratoris, és perquè fan malaltia tromboembòlica pulmonar. Es van morir 126 persones de Covid i, que jo sàpiga, no hi ha cap mort reportada aquí a Andorra directament relacionada amb la vacuna. Sí que hi va haver alguns accidents, però si tu agafes una altra vacuna, com la de la febre groga, que es posa la gent per viatjar a segons quins països del món, els efectes perjudicials són molt més freqüents i molt més greus. Els moviments antivacunes no tenen cap base científica. Ara és la moda de la conspiranoia i que les dades científiques no s’escolten. Teníem aproximadament el 85% de la població que havia rebut dues dosis quan va arribar la variant Delta. Grosso modo, el nombre de persones que van morir d’aquest 85% de la població vacunada respecte al 15% no vacunat va ser el mateix. Amb una diferència, els que van perdre la vida entre els no vacunats eren 10 anys de mitjana més joves. I, a més a més, els de la base poblacional més àmplia, tots tenien altres malalties concomitants, com trasplantaments d’òrgans que necessitaven tractament immunosupressor, càncer, etcètera. Sort de la vacuna, perquè si no quan va arribar la Delta hauríem col·lapsat el sistema sanitari o ens hauríem hagut de tancar de forma encara més estricta que quan va arribar la pandèmia. Amb això, qualsevol persona que tingui dos dits de front, si ho vol mirar, s’adonarà que sort també que hem tingut de la vacuna.

Finalment, durant la pandèmia, i ho ha comentat vostè abans, es deia que ens havia d’unir com a societat. Però la sensació és que va durar ben poc i encara hem fet passes enrere. 
Hi ha dues coses que m’han sorprès. Jo pensava que hi hauria molta resiliència i sortiríem més forts. No ha sigut així, han augmentat els problemes de salut mental, per exemple. I l’altra és que aquella unió conjunta després s’ha diluït i tornem als nostres problemes quotidians i a les nostres baralles. Pensàvem que seríem una societat, potser soc ingenu, però més forta i més unida. I no ha sigut ben bé així. Suposo que si tinguéssim un altre catacroc seria més fàcil que ens tornéssim a unir. Els mecanismes els hauríem après. Esperem. Encara puc creure en l’ésser humà.