Ja fa tres mesos i escaig que sou la secretària general... Molta feina? 
Doncs la veritat és que sí, encara hi ha coses que estic materialitzant. A veure si acabem de fer i perfilar tot el pla d’accions del 2025. I encara, quan t’ho vas mirant, vas concretant coses. Perquè a més ho he de fer amb un pressupost previ, que no he fet jo. Ho hem d’acabar d’encaixar i és feina, però contenta. 

És un any així de transició, per dir-ho d’alguna manera.
Sí, són uns mesos d’adaptació i d’anar fent el dia a dia, del que et va sortint més el que has d’anar plasmant i acabant de definir.  

Han sortit moltes coses, sorpreses, aquests mesos? 
Estem seguint una miqueta la línia que ja feia l’Institut Andorrà de les Dones (IAD), fent seguiment quan tenim consultes, perquè podem funcionar com a òrgan consultiu amb relació a alguns dubtes d’algun pla d’igualtat, també fem el seguiment dels anuncis que surten a la premsa, del llenguatge inclusiu, tot això també ho anem mirant, però dins de les dinàmiques que tenim. Així com de més sorpresa que hagi pogut sortir segurament és aquest treball que podrem fer conjuntament amb el Ministeri d’Interior amb el tema de les plataformes digitals, la venda i la difusió de les imatges del propi cos i com això afecta a vegades els menors. Segurament és una d’aquestes qüestions que sí que hi eren, perquè no era la primera vegada que s’obria aquest debat, però és una cosa que hem afegit ara per treballar i veure si es pot fer algun tipus de regulació en aquest sentit. A part d’això, que és un tema global, és un problema que s’està vivint a tot arreu, però sí que hi ha un salt i un abús en algunes zones, i s’ha demostrat que de vegades no és ni la mateixa persona, hi ha vies d’explotació i que les plataformes acaben funcionant com un marketplace del propi cos i hi ha terceres persones que es beneficien amb accions de vegades diguem que dubtoses. 

Que podrien sonar a proxenetisme. S’ha posat l’accent en OnlyFans, però és un problema... 
S’hi ha posat l’accent perquè va sortir a parlar un generador de contingut d’aquesta plataforma, però en realitat hi ha un problema, fins i tot utilitzant-ne d’altres com Instagram, hi ha un problema amb la difusió d’imatges a través de WhatsApp... I també hem de fer la gran diferenciació entre la utilització que fan els adults i com això arriba als menors d’edat, que penso que és on realment ens genera més conflicte i més preocupació per moltes de les coses que van vinculades a l’accés que tenen, sobretot els menors, no únicament a imatges, sinó a la pornografia, a la difusió d’imatges d’altres, i tot això que ja és un camp que va molt més enllà d’una plataforma, i és com hem d’incidir i educar en aquest sentit, sobretot per l’impacte que té en els menors.

Potser no és només un problema de perseguir la igualtat o de les diferències de gènere, sinó fins i tot de protecció de dades. 
Hi ha moltes coses en aquest sentit. Des de la perspectiva de l’IAD hem fet seguiment, per exemple, d’alguns estudis que ha publicat l’Institut Europeu de la Igualtat de Gènere sobre la ciberviolència. Hi ha parts en què es vol tractar i actuar en contra d’aquesta ciberviolència. Si la violència i l’insult al carrer és denunciable i es pot perseguir, i fins i tot és penat en temes d’acció de violència directa... Esclar, ara mateix vivim en un món on tots aquests delictes, els que siguin, s’han traspassat a una nova manera d’actuació al món virtual. I amb el tema de la ciberviolència està demostrat per aquests estudis europeus que el focus és la dona. Les dones pateixen molta més violència a les xarxes que els homes. I aquí hi ha un tema de vulnerabilitat vers a les dones que és important de tractar. És aquí on entrem nosaltres, per veure com al final això va modificant-se també als estats veïns, com es treballa, i com nosaltres des d’Andorra ens posem en aquesta línia també de poder tant actuar quan succeeix, com de poder defensar o educar, que penso que hi ha un tema important d’educació en aquest aspecte. 

Aquesta violència no es limita als missatges privats ni fins i tot públics, encara que anònims, imagino. 
La ciberviolència està molt recolzada per l’anonimat, des de l’àmbit privat com des del públic. L’anonimat és una protecció per gent que no faria mai alguna cosa físicament ni directament i utilitza les xarxes i els mitjans per utilitzar la seva veu en contra, per difamar, per insultar i per atacar. I les dones són les grans receptores d’aquests atacs. 

Aquest món virtual fa la sensació que ens fa anar enrere com a societat en qüestions d’igualtat. Estan sortint un munt de perfils amb discurs masculinista que tornen a posar la dona, l’encasellen en unes tasques... 
Sí, exacte, ens tornem a ubicar en uns rols predeterminats i això ho provoca una tendència global que fa que aquestes veus ressorgeixin i tornin a aquestes tendències de les dones tradicionals i que elles mateixes venen. Moltes dones estan venent aquest model de retornar a aquells rols de: “l’home et protegeix”, “l’home té un paper, les dones en tenim un altre”... Però és una d’aquelles tendències que de vegades hi ha en situacions de crisi global, de pensar que el passat era millor. Però quan mires les dades de les dones en el passat... El passat no era millor. Les dones no estaven protegides, sinó que patien molta violència. Avui les dones són més valentes per separar-se, denunciar i allunyar-se d’aquestes actituds. Abans això no passava i quan parlem d’abans no parlem de gaire lluny. Hi ha una tendència a voler intentar dir que “era millor quan no tenia tant, només m’havia d’ocupar de la casa i dels fills”, però aquesta és la generació de les dones que són pobres, que són grans, que estan soles, que els homes han deixat fins i tot sense casa perquè no van ser mai propietàries de res, res estava en nom seu... Aquestes són les dones d’abans, les que no tenien dret a obtenir res. Compte, que retornar a aquesta tendència... Les dones no podien votar, no tenien vida política, no existien en una vida pública... Molta d’aquesta ciberviolència que hi ha a xarxes va orientada a callar les veus de les dones, aquestes veus que incomoden. Com si ells no incomodessin mai quan parlen, que això també em sorprèn. És com que hi ha més veus, hi ha més diversitat, i trencar amb els estereotips no deixa de ser sempre una mica incòmode per a segons qui. I aquí hi ha la dificultat a vegades d’enfrontar-se a aquests discursos. Però hem d’insistir.

Sí, i com els contrarestes? Perquè tenen uns arguments tan demagògics i populistes que costa contestar. Costa respondre. “Esclar, no cobreu el mateix, perquè no veig dones a l’obra”, o “jo m’hi deixo l’esquena, és molt còmode treballar en una oficina”. Com li contestes? Perquè aquest surt cada dia. 
Sí que hi ha dones a les obres. Al final és una qüestió de formació, però és que no cobrem el mateix. Per exemple, ja fa bastants anys que de les universitats surten més dones. Aleshores, on és reflecteix això a la societat i amb aquests sous i els llocs de lideratge i de direcció, per exemple? És aquest debat, de “no pensem en home i dona, volem la persona més preparada”. Fa dècades que les dones estan molt més preparades o molt preparades. És veritat que surten més dones de les universitats complint aquestes formacions, però en canvi això no es reflecteix en la realitat de les empreses, dels treballs, dels salaris. Aquí hi ha un camí encara a fer i també hi ha un camí per part de les dones a poder i voler també ocupar aquests espais i continuar amb aquesta lluita, que no és fàcil perquè et continuen entrevistant i preguntant si et casaràs i tindràs fills. I això que la llei ja et diu que no pot ser, passa. De fet, fa uns dies una de les trucades que vam rebre va ser aquesta: “he fet una entrevista per un lloc de feina on m’han demanat això, i he dit que no. Però he dit que no en aquest moment de la meva vida”. Però això què vol dir? Que em condiciona aquest lloc de feina i perdo la meva feina el dia que decideixi tenir fills? M’ha de condicionar? Això continua passant i has de ser prou valenta, però quan busques una feina tu no entres en discussió, vols la feina. I aleshores ells estan en aquesta situació de doble tall en què es considera que com a contractants ells decideixen qui treballarà a la seva empresa, i és així, i si tu tens la voluntat de ser mare... El curiós és que no ho demanin a ells, si seran pares. Aquí avançarem molt amb aquesta igualtat de condicions de les baixes per paternitat. El tema serà que quan això comenci a ser jurídicament una realitat i sigui factible i dins de l’entorn laboral pugui encaixar haurem de veure quants homes també no són estigmatitzats pel fet d’agafar-se una baixa de paternitat, de vegades els propis homes tampoc agafen aquestes opcions d’excedències o aquest temps de cura perquè no sempre es facilita que sigui l’home que se n’ocupi.

Per això es demana que sigui obligatori, per deixar d’estigmatitzar. Si ells estan estigmatitzats la dona porta tota la seva vida estigmatitzada. 
Sí. La dona està estigmatitzada si no compleix amb aquest rol de cuidadora que se li pressuposa que ha de tenir. 

Però si no el compleix també és el bitxo raro o té menys oportunitats de progressar laboralment. 
Sí, la maternitat penalitza la teva progressió laboral dins d’una institució, només et para tu i no els para a ells. També en el tema salarial. A vegades les dones estan més disposades a ser elles, primer perquè volen i després perquè, com que guanyen menys, la pèrdua econòmica és inferior que si és ell qui al final es queda a casa. Per això hem d’aconseguir que jurídicament aquestes coses s’equiparin i s’igualin millor, i anem lluitant contra aquest estigma vers els homes i contra aquesta imposició del rol de cuidadora que ha de tenir la dona al llarg de tota la seva vida, quan no són els fills són els pares, i aquest és un àmbit en què hem de començar a tenir més corresponsabilitat. 

Ens falten dades? 
L’ideal seria que a través de l’Observatori de la Igualtat, tant les dades que arriben també al Servei d’Atenció a la Secretaria d’Estat d’Igualtat, al Servei d’Atenció de Violències, les dones poguéssim començar a tenir un recull més compacte per fer la foto de la situació de la dona al país cada cop al més real possible. De moment jo crec que la seguim tenint una miqueta distorsionada perquè no tenim acabades d’encaixar les dades que es poden obtenir, no les recollim de la mateixa manera i això ho treballem des de l’Observatori de la Igualtat, en el qual participem conjuntament amb Estadística, la Secretaria d’Estat d’Igualtat i Andorra Recerca i Innovació, i així podem coordinar una mica les dades i quines preguntes es fan. Per exemple, Estadística publica a finals d’any el tema de la bretxa, utilitza dades de la CASS, però ara tindrem una nova manera de poder calcular la bretxa salarial per veure on són aquestes diferències a través dels registres de les empreses. Veurem com s’ha informat, si s’ha fet bé o no, i jo crec que encara tindrem un parell d’anys per veure i tenir una informació clara sobre els plans d’igualtat, si ja estan tots fets, si s’estan produint les bretxes salarials i poder començar a recollir informació. 

Hem parlat de la bretxa salarial, de la problemàtica de l’auge de la ciberviolència, són dos dels grans objectius a treballar. Quins altres reptes tenim? 
Abans n’hem parlat, també ens preocupa molt el tema de la perpetuació dels estereotips en les generacions més adolescents i l’accés a aquesta informació que comentava abans. És un repte perquè hem lluitat molt per trencar i fer moltes coses, i si fem un retrocés, com sembla que està passant, és com un efecte pèndol. Sembla que quan ja has avançat molt, hi ha qui diu “aquí estan passant moltes coses que no ens agraden” i això retrocedeix. I frenar aquest efecte pèndol jo crec que és el gran repte ara mateix com a societat. Perquè això no ho aconseguirem soles des de l’IAD. El repte és poder donar dades i sobretot treballar perquè hi hagi valoracions objectives en relació amb aquestes realitats com per exemple la bretxa. És un fet, és una realitat, hem d’analitzar-la millor i després haurem de treballar en aquesta direcció, però ho hem de fer conjuntament.