Quin balanç fa del primer any i mig de funcionament?
Doncs és una mica difícil, perquè es tracta de posar en marxa una entitat que no existia i estructurar-la, i pràcticament els sis o set primers mesos van ser això. Buscar un local, fer tota l’estructuració de l’entitat, veure quines eren les missions, els objectius que la llei ens marcava, les possibles accions que es podien fer. Un cop les integrants de la comissió executiva van ser nomenades, de seguida vam fer un pla estratègic i d’accions a quatre anys vista. Vam tenir clar des del principi que ens havíem de marcar uns objectius, i d’aquesta manera vam arrencar. A part del suport a les integrants de la comissió executiva, treballant a ple temps a l’Institut només hi ha hagut dues persones i això, vulguis o no, ens ha limitat una mica tota l’activitat que en el fons hauríem de fer.

Els recursos són limitats i amb els que tenim fem el màxim que podem. 
Suposo que com a tot arreu. I a banda de recursos humans també és veritat que els econòmics també són molt justets.

Una de les principals tasques de l’Institut és la sensibilització. S’ha fet molt, però sembla que encara queda molt per recórrer. 
Nosaltres sempre tenim la sensació que no fem prou. Estem per fer seguiment de totes les polítiques que estan adreçades a les dones, i això fa que, evidentment, ens hem d’ocupar del 50% de la població, que són dones. Som una entitat pública independent, autònoma, no tenim sòcies ni afiliades. Tenim la meitat de la població d’Andorra que són de la nostra responsabilitat. I dintre d’aquestes dones hi ha tota mena de casuística. Socialment Andorra no és que sigui un model de cohesió, i hi ha una sèrie de problemes que hem de tractar i analitzar. Intentem fer-ho de manera transversal. Després hi ha tot el tema de la salut en general, parlant de la salut mental, passant per la salut sexual i els drets reproductius, que la part que pertoca a les dones no està seguida i controlada com hauria de ser. Parlem també de dones discapacitades i de dones immigrades, que amb això també ens hi hem trobat. Al començament de la temporada d’esquí de l’any passat, vam haver de donar suport a nivell d’immigració per poder divulgar les portes d’accés que tenen els residents que es puguin trobar amb algun tipus de problema d’assetjament, o de maltractament, o de vulneració dels seus drets. Molt sovint hem de reaccionar perquè ens arriba la denúncia o la queixa, o una situació a la qual hem de posar la cura, hem de buscar-hi el remei.

Qualsevol política que es dugui a terme té vessant de gènere. Totes ens afecten. 
Sí. Això és el que diu la Llei 6/2022 per a l’aplicació efectiva del dret a la igualtat de tracte i d’oportunitats i a la no-discriminació entre dones i homes, que és la que crea l’Institut, que totes les lleis i projectes s’haurien de fer amb una perspectiva de gènere. Bàsicament perquè el 50% de la població som dones i moltes de les polítiques no ens afecten de la mateixa manera. Perquè en diferents espais, ja sé que és difícil d’acceptar, però normalment estem més subjectes a discriminacions. Això no agrada quan es diu, i és cert.

I n’hi ha que no ho volen reconèixer... 
Sí, però tenim una societat molt estratificada. Hi ha capes de la societat en què almenys la percepció que tenen les dones és que viuen amb igualtat de condicions que els homes. Però després hi ha altres estrats de la societat en què les dones no tenen els mateixos tractaments, no tenen les mateixes oportunitats, pateixen discriminacions. Una d’elles, per exemple, és la bretxa salarial, que hi ha molta gent que diu que no és certa, que no existeix. Gràcies justament a aquesta llei, cada vegada s’aniran recollint més dades. L’obligació que tenen totes les empreses és de fer els plans d’igualtat i el registre de la bretxa professional i salarial, això ens portarà a finals del 2024, principis del 2025 suposo, a tenir uns primers resultats, i d’any en any aquestes dades ens permetran veure exactament on es troba aquesta bretxa. Però és que de bretxa salarial no n’hi ha solament en l’àmbit privat, també n’hi ha dins del sector públic. I nosaltres també hi hem d’intervenir. Els pressupostos estatals, els comunals, tots els pressupostos s’haurien de fer amb perspectiva de gènere, cosa que en aquests moments no s’està fent. La meva esperança és que el 2026 vagi entrant la idea i els pressupostos públics es comencin a fer amb perspectiva de gènere. 

Diu que les lleis han de tenir aquesta perspectiva de gènere, fins a quin punt la incorporen? Els pressupostos encara no, però la resta? 
És veritat que des que es va crear la llei, a nivell del Consell General, es van començar a fer informes d’impacte de gènere. Per nosaltres, per l’Institut, són uns informes lleugers. Bàsicament és una frase que diu que aquesta llei no aporta cap discriminació... 

No hi ha una anàlisi. 
No. I això és una mica el pas següent. Nosaltres, entenem que tot no es pot fer immediatament. Per això anem actuant en funció dels recursos que tenim i en base a tot allò que ens va arribant. Però, efectivament a nivell del Consell General ens escolten, i ara molt properament faran una formació específica. La sensibilitat que fa uns anys enrere no hi era, ara, de mica en mica, sí. Almenys en tot el que és més a nivell de polítics i de tècnics, la cosa es va filtrant.

Com tot, és un procés, no és d’avui per a demà. 
Sí, per això deia al principi que tenim la sensació que no anem prou de pressa i que s’ha d’anar més ràpid i que volem accelerar els processos, però... 

Aquesta sensació crec que hi serà sempre. Davant  qualsevol tipus de discriminació, mai es va prou de pressa. 
Sí, hi estic d’acord. Nosaltres insistim que la perspectiva de gènere s’ha de mirar des d’un punt de vista interseccional. Per exemple, hi ha dones immigrades que poden estar discriminades pel fet de ser dones i pel fet de ser immigrades. Dones que tenen discapacitats i que es poden trobar també discriminades. Hem de mantenir aquesta visió interseccional. Però Andorra és una societat petita i hem d’estar molt sovint amb la lupa posada sobre aquestes minories, poder intervenir i no oblidar-les. No és un tema fàcil. Un dels primers contactes que vaig tenir va ser amb la presidenta de la Federació de Dones del Quebec, que és l’institut més antic que existeix a nivell de dones, amb 58 anys. El que han arribat a avançar, i han intervingut en moltíssims temes, fruit de 50 anys de treball. Em va dir que no m’equivoqués, que feia 50 anys que existien i seguien lluitant pel mateix que al principi. Perquè és una lluita que no s’acabarà mai, quan et  sembla que hi ha una cosa que millora, te’n surt una altra. Es van superposant les discriminacions. Vam estar parlant, per exemple, de l’assetjament, del ciberassetjament, els delictes tecnològics, que era un tema que les feia anar de corcoll. I és això. Sempre arriba alguna cosa nova que fa que hagis d’estar treballant i lluitant per no desaparèixer. I això també és una altra cosa que em va dir, que hem de seguir lluitant perquè no ens facin desaparèixer. Per tant, aquesta és una feina de molt llarg recorregut.

A vegades es torna enrere? Feia la sensació que les qüestions de violència domèstica i de gènere eren coses de generacions anteriors i ara et trobes que joves ho estan reproduint. I aquests nanos han tingut tallers a l’escola de sensibilització. 
Hi ha un retrocés. És un fet. A tot arreu et diuen el mateix, que s’ha produït un retrocés. Estem anant enrere. No és que hi hagi hagut un canvi de mentalitat, és que estem sotmesos a moltes influències. La globalització, internet, les xarxes, fan que estiguem molt més sensibles a tota una sèrie de coses que abans d’internet no hi teníem accés o el teníem de manera molt esporàdica i puntual. Ara hi ha tot de modes, de músiques, i et trobes que els joves estan exposats... I fins i tot entre ells mateixos. És una cosa que normalitzen. 

Si ho canta el meu ídol no deu ser dolent. 
Exacte, i tenen models, referents que han canviat. És a dir, trobes amb referents feministes, com actrius, però hi ha referents molt més joves, per tot el que és l’adolescència, que no ajuden precisament a lluitar per la igualtat i en contra de la discriminació de tota mena. I després també hi ha un altre tema, que tot i l’educació sexoafectiva que es pot intentar donar des de les escoles, també és una qüestió que s’ha de treballar des de les famílies. Nosaltres no som una illa, estem pràcticament al mateix nivell que Espanya o França, i l’educació sexoafectiva es fa molt sovint a través de contingut pornogràfic i a partir d’unes edats molt joves, 11-12 anys. Ara, per exemple, hi ha hagut una campanya d’Andorra Telecom en aquest sentit, que intenten donar eines a les famílies per poder controlar o limitar l’accés que puguin tenir a continguts indeguts. I és una campanya lloable però pot ser que les famílies que realment ho haurien d’emprar no els interessa o no ho volen utilitzar. Tenim molts reptes alhora. 

Al Quebec us deien que s’havia de lluitar per no desaparèixer. L’objectiu final hauria de ser que tot això no fos necessari perquè ja està tot integrat i funciona. I hi ha un sector de la societat que creu que ja s’està en aquest nivell. Per tant, sempre estaràs així. És frustrant, no? 
Sí, molt. Perquè és com un etern recomençar. Però la realitat és aquesta i estem obligats a anar treballant i que les coses s’acabin normalitzant. En el tema, per exemple, de la coeducació, educar en igualtat, torno a dir, hi ha una part que pertoca a les escoles però també hi ha una part que pertany a les famílies i hi ha famílies que encara estan avui dia reproduint els mateixos estereotips: el pare i el fill mascle miren la tele mentre la mare i la germana estan endreçant, preparant el sopar, etcètera. No hi ha els mateixos nivells i, a més a més, hi ha famílies que no ho entenen. Per això és important el tema de la coeducació i educar amb corresponsabilitat, també, que amb això sí que és veritat que hi ha una generació, que deu estar al voltant dels 30 i escaig d’anys, que potser sí que hi estan més acostumats. Jo poso la màquina, tu la buides i mentre jo faig el sopar tu estàs planxant. És un tipus de partenariat una mica diferent. Però ara ens estem trobant que hi ha un retrocés. De la mateixa manera que existeix un moviment feminista, s’ha creat un moviment masculinista al qual li fa por que les dones els estan traient la seva parcel·la de poder. Venim d’on venim perquè hi havia una societat patriarcal, una sèrie de construccions socials i històriques que són les que ens han orientat culturalment d’una certa manera, però l’espai ha d’estar repartit equitativament. És a dir, si el 50% de la població mundial són dones i l’altre 50% homes, els espais (socials, laborals, polítics, empresarials...) han d’estar repartits de la mateixa manera.

Aquí curiosament a nivell polític ja està relativament ben repartit, però al terreny privat... Quantes dones estan al capdavant de grans o petites empreses? 
Aquí, en el comerç i l’hostaleria hi ha hagut dones pioneres, en tenim alguns exemples, però és veritat que són casos puntuals. L’important és que les coses es vagin repartint de manera equitativa, que els consells d’administració també ara cada vegada hi ha més dones, les comissions executives, els equips directius, cada vegada la cosa es va repartint una mica més. Això és una correspondència lògica. I aquest moviment masculinista, que també és molt influent a les xarxes i promou determinades actituds i comportaments perquè consideren que les dones estan més fetes per a les cures, que és el que se’ns ha venut sempre, i s’està mitificant fins i tot el tema de la maternitat, és molt important, i la seva manera d’introduir-se a través de les xarxes i els mitjans de comunicació és subtil. De vegades llegeixes comentaris que dius “no té raó”, però ningú li contesta.

A més a més els tenim tan integrats i assumits que no els identifiquem.
Aquesta és l’altra. S’ha de fer sensibilització, moltíssima. Però fer sensibilització implica també tenir recursos econòmics per poder fer campanyes i arribar a tothom, i de vegades tenim la sensació que amb els pocs mitjans que tenim són com gotes que es perden.

Al final, el llenguatge i la polèmica perquè el català normatiu permet el masculí genèric passa a ser anecdòtic? Però té la seva importància.
Aquesta és una qüestió molt controvertida, és un tema molt polèmic, molts lingüistes no ho accepten i el llenguatge normatiu és el que va a missa. Nosaltres estem dins una perspectiva més feminista. Un dels primers treballs que vam fer va ser una guia de comunicació una mica genèrica, sobretot pensada per a mitjans de comunicació i estaments públics, perquè quan es fa un edicte, es faci de forma inclusiva. No pots pretendre quan treus una feina fer-ho només en masculí si aspires a tenir alguna candidata femenina. És un exemple, però en la inclusivitat del llenguatge, sense entrar a vulnerar moltíssim la normativa lingüística, hi ha molt camí per recórrer. Amb aquesta guia no obliguem a res, i es proposen diferents etapes o tàctiques, i si tu no et trobes a gust amb una n’hi ha d’altres d’intermèdies. Penso que va ser una feina positiva i, malgrat que hi va haver articles en contra, també vam rebre moltíssims correus que agraïen molt el treball.

Hem parlat en general de les qüestions que s’han de treballar, però els principals reptes com a societat en aquest àmbit quins serien? La bretxa salarial seria un? 
Sí... Però és que és més global que això. Per mi, el més important és sensibilitzar-nos tots, tota la societat, sobre que existeixen aquestes discriminacions, saber-les detectar i després tenir recursos per lluitar-hi, per canviar-ho. Sensibilitzar sobre les discriminacions n’és una. L’altra és, un cop has descobert les discriminacions, anem a lluitar contra els estereotips. Perquè tenim estereotips, que molt sovint són inconscients perquè són comportaments apresos que ens venen d’allò que hem viscut. I a partir d’aquí, per a mi un tercer punt seria pensar en el futur. I precisament, pensar en el futur és pensar en els joves. I tot el que és el tema de la igualtat i la no-discriminació és un concepte que s’ha d’introduir des de la infantesa.  

No perquè sigui nena ha de tenir una nina, dona-li la pilota també. I al nen igual.
Sí. I això també deriva en moltes coses. Per exemple, cada any ens trobem amb catàlegs que hi ha joguines per a nens i joguines per a nenes. Té sentit això a la societat actual? És molt obsolet, és molt antiquat. Però també és el tractament de les notícies. Malauradament no hi ha un tractament homogeni. Hem de deixar que les dones estiguin a l’espai que realment tenen, que és el seu. No demanem que ocupin l’espai els homes, demanem que ocupin la meitat de l’espai. Que és el que els pertoca. I els homes igual. Ni més ni menys.