L’Organització Mundial de la Salut va declarar fa unes setmanes una emergència sanitària a causa de l’mpox o verola del mico, com està la situació? Fa la sensació que no era tan emergència?
Aquesta emergència es va declarar bàsicament com un toc d’alerta perquè havien sortit diversos casos a la zona de centre àfrica, sobretot del clade I, d’una família que comporta una malaltia més agressiva, i alguns casos havien sortit del continent.  Es va declarar un cas a Suècia, un a Tailàndia i un altre a l’Índia, que no han tingut més repercussió, però es va aprofitar per donar un toc d’atenció per reclamar ajuda de països desenvolupats, perquè s’ajudés a contenir aquesta malaltia en les comunitats on es troben. És veritat que quan es va declarar ja se sabia que aquí, a Europa, no hi havia un problema però sí que hi havia un risc. S’hi va posar el focus i d’alguna manera el que s’ha fet és demanar que arribin vacunes, que s’hi doni atenció i molts països han respost donant vacunes als llocs on realment s’està necessitant, per exemple. 

Entenc que hi ha una gran diferència amb la Covid encara que nosaltres, el públic, sent que s’activa una emergència sanitària per part de l’OMS i al ser tan recent no podem evitar pensar que ja hi tornem a ser. Quines són les principals diferències? 
Hi ha moltes diferències respecte a tot, a la transmissibilitat, al tipus de malaltia... Aquesta no significa un risc altíssim per a les nostres poblacions, té un desenvolupament molt més baix del que tenia la Covid, la transmissió necessita un contacte molt més estret i per tant no és tan fàcil com passava amb el SARS-CoV-2. Hi ha moltes diferències en aquest sentit, i en aquest cas, a més, és una malaltia que ja és ben coneguda i per la qual ja s’havia declarat una emergència l’any 2022, que en aquell cas sí que ens va afectar, però era un clade diferent, més transmissible de persona a persona però menys greu clínicament.

Aquest cop no hem tingut cap cas? 
No. L’altre cop, el 2022, sí, en vam tenir quatre casos. 

I aquestes alertes, fins a quin punt generen una alarma innecessària? O és necessària? 
Depèn d’on posis el focus. Jo crec que l’alarma s’ha de fer, ponderada però s’ha de donar. És necessària si veiem que hi ha una situació en què tothom és indiferent davant d’un problema que és molt real allà on el tenen. Aquí no el tenim però sí que el tenen a moltes comunitats centre africanes, i està molt bé que fiquem l’alarma, que sapiguem que hi és, que sapiguem que les infeccions no tenen fronteres i que, per tant, el que avui és un problema, si no ho fas pels altres, que ho hauríem de fer, ho hem de fer per nosaltres, perquè les infeccions no tenen fronteres i que el problema que ara té un país, demà passat el pots tenir tu, si no se soluciona in situ. Això ho vam veure també amb l’èbola en el seu moment i ja tenim experiència per saber que determinades coses s’han d’intentar solucionar quan es donen, són petites i estan localitzades, i no esperar a posar solucions quan ja s’han disseminat o quan el problema s’ha fet molt més gran. Per tant, és imprescindible que hi hagi aquestes alertes. I després, entre tots, les hem de saber ponderar, la premsa, els professionals, i posar-ho en context, però sí que s’han de fer.

Amb tot això, la grip aviar va estar a mig camí entre l’èbola i la Covid? 
De grip aviar de tant en tant n’anem tenint. D’aquestes mutacions de grip que passen d’un animal a les persones, una zoonosis, la mpox també ho és, doncs n’anem tenint i sabem que és una amenaça que està allà i s’ha d’abordar des de diferents perspectives, de salut animal, de salut humana, que aquí també hi ha molta importància en la coordinació de diferents estaments per evitar aquestes coses. 

Justament, què es pot fer per evitar noves pandèmies? Perquè que el virus acabi transmetent-se cap als humans, imagino que amb això no hi podem fer res.
Crec que l’important és primer la detecció, és a dir, estar molt alerta quan tens un cúmul de casos de malalties que no pots identificar clarament, i tenir el desenvolupament de tècniques moleculars que permetin el diagnòstic d’aparició de noves malalties, de noves mutacions de virus ja coneguts, i a partir d’aquí implementar les mesures de pal·liació de l’extensió de la malaltia. Que això no sempre és fàcil fer-ho bé, fer-ho proporcionat, saber-ho, perquè quan passa tens molt desconeixement precisament perquè és una cosa nova, però entenc que aquí l’alerta, el focus, s’ha de posar en el diagnòstic, en trobar el què molt ràpidament, que és el que et permet posar després mesures. Si no saps el que tens, no pots fer res. De fet, amb el SARS-CoV-2 ja tenien a la Xina, quan va sortir, protocols en què les agrupacions de tres pneumònies d’aspecte víric en pacients dels que no se sabés la taxonomia portaven a l’hospital a buscar una mica més, i això precisament pels antecedents d’altres brots que al final no havien acabat sent pandèmia però que havien portat aquest risc. L’important de tot això no és si tres ni si dos, és que hi hagi l’alerta que quan s’agrupen malalties que no se sap què son, que algú encengui les alarmes, es busqui el què i es miri què ha passat o quin virus pot ser, que es faci la seqüenciació genètica dels virus que infecten, etcètera. Probablement des de la pandèmia s’han posat més mecanismes de detecció. Els virus respiratoris són molt més difícils de controlar. Mpox també es pot transmetre persona a persona per gotes però per gota grossa, per tant necessita un contacte bastant més estret.

Com ho detectes? Perquè aquí a Andorra si tots et venen a aquest hospital, encara, però com sigui transfronterer aquí ja és més difícil d’identificar, no? I aquí ho tenim fàcil però a un altre lloc que hi ha més centres de referència? 
No, no és fàcil d’identificar i no és fàcil perquè encara que tinguis un hospital hi ha diferents professionals on arriben. Però sí que hi ha d’haver aquesta alerta, que quan hi ha agrupació de casos que no pots catalogar exactament el germen doncs hi hauria d’haver aquesta alerta. Ens hi hem trobat i hem d’esperar que no ens hi tornem a trobar en la vida amb un cas com va passar amb la Covid. Esperem que no... Però pot passar i per detectar-ho hi ha d’haver algú que ha de sospitar que alguna cosa diferent està passant. Nosaltres, tots els països, tenim vigilància de virus respiratoris cada any quan comença la temporada, i si tens molts casos de pneumònia, que això és el que va passar amb el SARS-CoV-2, i que no pots atribuir a cap dels virus que estas vigilant i que saps que son els que circulen, algú ha d’aixecar el dit i dir que hi ha alguna cosa que està passant i s’ha de començar a buscar. I això s’ha de fer en laboratoris de referència, això no es pot fer en un país com el nostre. Nosaltres tenim capacitat per detectar el que coneixem, no el que no coneixem. Per detectar això necessites laboratoris que puguin fer seqüenciació. Nosaltres fem de forma rutinària el diagnòstic del que es coneix.

I per part de la població no sé si es pot fer més per evitar aquesta transmissió? Fins a quin punt s’està anant enrere? Perquè a l’època medieval tots sabem que hi havia una manca d’higiene que afavoria la transmissió de malalties, però avui en dia què passa? Que no ens rentem prou una altra vegada?
Que hem relaxat una altra vegada des de la Covid les mesures és una evidència, perquè ningú manté un estat d’alarma i això ho hem relaxat tots. Algunes les hauríem d’anar recordant, sobretot ara. Arriba el setembre i tanquem finestres, i hi torna a haver circulació de virus. Doncs hem de recordar les mesures més bàsiques de ventilar espais, de rentar-se les mans... Però hi ha coses que són inevitables, anem a concerts, anem a restaurants, tenim vida social...

Menys mal!
I hi ha coses molt més difícils. Ja ha de ser així també, i és veritat que tots ens relaxem però inclús amb un compliment molt estricte, amb molta higiene, hi ha un risc sempre de transmissió de malalties i és inevitable i tampoc ens ha de portar a la paranoia. Has d’adequar les mesures de protecció al risc que prens. No sempre és fàcil però és el que s’ha de fer. Llavors si el risc és l’habitual, tots relaxem mesures, si el risc augmenta perquè sabem que hi ha una amenaça determinada que podem posar nom i cognoms, hem d’augmentar les mesures de protecció altra vegada.

I recordar que si estàs malalt no anar a la feina...o posar-se la mascareta.
Això, el no anar a la feina és molt complicat perquè aquí intervenen molts factors. El que cal és això, si estic malalt, mascareta. Jo crec que hi ha alguna cosa que ha quedat, encara veus gent però ha quedat menys del que hauria d’haver quedat. Estic refredat, m’he de posar mascareta, perquè tu no saps si la persona que tens al costat, tu no tens per què saber, si té un risc especial si agafa una infecció. Per tant, per respecte, hauríem de portar aquesta cosa de vigilar en espais tancats, potser no en espais exteriors, però en espais tancats posar-nos la mascareta és una cosa que hauríem de continuar fent i que hem deixat de fer bastant. No tots, hi ha gent que s’ha quedat amb aquesta cosa i ja està bé. Obrir més, ventilar més, rentar-se molt les mans, efectivament. Per la resta, al final ens hem de protegir pel risc que hi hagi, si estem en un moment de baix risc i jo no tinc símptomes i soc una persona sana, doncs és normal que relaxi més.