Al capdavant del sector des del 31 de març, seguirà la línia marcada per la junta anterior amb tres objectius clau: la llei del sòl, la d’ordenació de l’edificació i la de societats professionals. No estigmatitza la col·laboració amb despatxos estrangers i es mulla quan toca parlar de les torres.

Potser a vostès no els amoïna, però a mi, sí: miri Meritxell, Carlemany, la plaça del Consell, bombers i on sigui. Per què sembla que li tinguin al·lèrgia al verd?
Justament, molts arquitectes pensem que sobretot el centre urbà s’ha endurit molt. No perquè no ens agradi la vegetació, atenció. Sovint s’han prioritzat qüestions com ara el manteniment: un arbre s’ha de podar, s’ha de regar, demana atencions. L’altre argument és que el verd ja el tenim al voltant, a les muntanyes, però el cert és que no tothom pot anar cada dia a passejar a la muntanya, per qüestió d’horaris o perquè vas en cadira de rodes. Comença a parlar-se del concepte de biofília, que propugna el contacte directe amb la natura perquè la realitat és que veure verd ens fa sentit millor. L’hem de portar al centre de la ciutat. 

Confien en la llei del sòl per endreçar la construcció. Però mentrestant la superfície visada puja als nivells del 2019, que ja eren els més alts dels últims 15 anys.
Amb la superfície visada el que no podem fer és agafar el total del  primer semestre de l’any i comparar-lo sense cap altra consideració amb el de l’any passat. Hem de veure el context dels dos últims anys. Amb l’impàs de la Covid hi va haver un moment de fre, a veure què passava. Els 200.000 metres quadrats d’aquest primer semestre són per mi fruit de l’efecte acordió. Ara que hem tornat a engegar ens posem tots a córrer, però molta d’aquesta superfície ja estava decidida fa un any. El que passa és que es va frenar per veure l’evolució del mercat i dels preus.

De fet, el que fem és reprendre el ritme pre-Covid. En aquest sentit no assistim a un fenomen nou.
Efectivament. El cicle actual arrenca probablement cap al 2018, quan es comença a percebre l’atracció que Andorra exerceix sobre un cert tipus de client: youtubers, esportistes d’elit. Això no és nou, i es va incrementar el 2019, fins que va arribar la pandèmia. I ara el que ha passat és que s’ha recuperat el ritme. 

Podem parlar d’una bombolla immobiliària?
No cal ser arquitecte per aixecar el cap i veure la quantitat de grues i per tant d’obres que hi ha en marxa. Fa un any ja es deia que hi havia un miler d’habitatges en construcció, només al centre. ¿Creix la població a prou ritme –mil famílies l’any– per absorbir o justificar aquest ritme constructiu? Aquest creixement urbanístic,  és sostenible? És un boom, sembla que hi ha molts estrangers invertint en habitatge de luxe, i aquí entrem en un altre tema, que no és tant la quantitat que es construeix sinó el tipus d’habitatge que s’està construint.

El resultat el sabem: es construeix com gairebé mai però cada vegada és més difícil accedir a un habitatge de lloguer, no diguem ja de compra. Té solució?
La nostra percepció és que el que per un costat semblava que havia de ser bo no ho ha sigut tant. Matisem-ho: la inversió estrangera ens ha aportat altres models i certa riquesa, sí. Però aquesta inversió estrangera orientada al producte de luxe corre efectivament el risc de convertir Andorra en Mònaco, i com el mateix cap de Govern va advertir, aquest model no és desitjable.

Com explica la situació actual?
Aquesta paradoxa –més construcció, menys habitatge disponible– ve donada perquè el poc sòl que quedava lliure va anar pujant de preu a partir del 2018, qui vol invertir ja paga pel terreny un bon pic, i què fa? Producte de luxe per recuperar aquesta inversió. I aquest producte de luxe de moment s’està venent. 

No surt a compte construir pisos de lloguer per a les rendes mitjanes?
No surt a compte si vols endur-te el benefici que ara mateix et dona el producte de luxe. El problema, pensem alguns companys, és que s’ha generat un model una mica especulatiu.

Com es reverteix això?
Potser si la inversió estrangera estigués una mica més fiscalitzada...

Parem de construir?
Tampoc: el que pensem és que hi ha d’haver un ventall d’habitatges per a totes les butxaques, que per accedir a un pis no hagis de marxar a viure fora del país.

Què proposen, establir quotes d’habitatges de luxe, de rendes mitjanes i de rendes baixes? És això viable?
Si disposéssim d’una llei del sòl tal com l’hem començat a treballar, si tot estigués més programat, molt probablement s’evitaria aquesta deriva especulativa. Les expectatives de benefici es frenarien i la construcció estaria més orientada a satisfer el ritme de creixement i les necessitats de la població, no a l’especulació. El model actual està destinat a l’inversor estranger i ens hem oblidat dels que ja vivim aquí. No tenim la vareta, però si es programés el creixement urbanístic i es fiscalitzés la inversió estrangera, probablement els preus s’estabilitzarien. 

Perdoni que insisteixi: proposa controlar que no tota la inversió estrangera (o quasi tota) vagi a especulació immobiliària?
Exacte, però no soc economista ni política, sinó arquitecta.

Tot això ho difereix a la llei del sòl. Mentrestant, el que s’ha intentat és potenciar la construcció d’habitatges de lloguer reduint o eliminant cessions i abaixant impostos. És suficient? 
L’Institut de l’habitatge vol fomentar que els propietaris de pisos buits els posin al mercat de lloguer, s’ha intentat estimular la reconversió d’antics hotels... A banda  d’iniciatives d’habitatge social destinades a un sector molt concret de la població.

Però no les rendes mitjanes, que són les que cada vegada tenen més problemes. 
 Aquest és el problema, que s’ha de construir habitatge per a totes les butxaques, no només per als d’alt poder adquisitiu i per als col·lectius més necessitats. I els del mig? Queda aquesta franja central de la població que ni pot adquirir producte de luxe ni accedir a pisos socials.

I que al pas que anem tampoc no podrà llogar un pis. 
Hi ha promotors conscienciats, que aprofiten l’eliminació de la cessió per construir pisos de lloguer per a la gent del país. Però hem de pensar una altra cosa: no tot han de ser pisos de lloguer. També n’hi ha d’haver de compra. També d’aquest hi hauria d’haver oferta per a les rendes mitjanes. Però això també lliga amb el tema de l’apujada de preus de la construcció. 

Les torres: què tenen de bo, i què tenen de dolent?
Quan ens les van explicar als inicis, quan eren tan sols un concepte a punt de desenvolupar, la idea era bona, perquè la zona central és on s’acumulen molts llocs de treball i concentrar-hi l’habitatge estalviava desplaçaments a les parròquies altes. La idea era agrupar aquí la gent, elevar-los una mica i donar-los vistes… 

A canvi de què?
Una construcció intensiva en lloc d’extensiva, alliberant sòl sense perdre edificabilitat. Els propietaris no hi perdien i els veïns hi guanyaven zones verdes. Així ho vam entendre molts aleshores.

Alguna cosa ha sortit malament.
Ara que ja tenim les primeres torres aixecades, tampoc no cal ser arquitecte, només passejar per allà. Tu veus més zones verdes? Veus un espai alliberat per haver pujat en alçada? Jo, no. Passejo per allà i veig una zona grisa, menys parc del que quedava i més ombres. 

La cònsol Gili proposa ara una cessió del 50% per a les pròximes promocions i concentrar-la en una mena de Parc Central a canvi de mantenir l’edificabilitat. Funcionarà?  
Sembla que s’ha arribat a un acord amb els propietaris. Potser és una mica tard, però aplaudeixo la iniciativa. Una vegada estem aquí, perquè la decisió es va prendre fa anys i les torres ja hi són, és bo fer un pas enrere, una modificació que torni al concepte inicial tal com se’ns va explicar... o com nosaltres el vam entendre.

La poca oferta d’habitatge, té a veure amb  l’increment de preus de materials i mà d’obra?
La Covid primer i ara la guerra són la coartada que ho explica tot. Un industrial m’ho deia: sembla que Ucraïna sigui el centre de producció de tots els materials. El problema dels preus no és exclusiu de la construcció. Sobrepassa el nostre sector i també Andorra, és un fenomen d’abast mundial orquestrat no tinc ni idea per qui ni per què.

Pot posar un percentatge com ha repercutit l’alça de preus en la construcció?
La fusta s’ha apujat un 40%, el coure, un 30%, l’alumini i el placo, entre el 30 i el 40%. I et deien que no esperessis perquè més endavant seria pitjor. El resultat és que un pressupost de reformes normaletes que podies fer entre 800 i 1.000 euros el metre quadrat ara et surt a 2.000. Per no parlar de la mà d’obra. Avui busques un electricista o un calefactor i se’t presenten reposadors de supermercat. No pots portar professionals de baix perquè també van buscadíssims, i si en trobes on sigui els has de pagar prou perquè puguin pagar un lloguer elevadíssim. Pujada de preus, falta de mà d’obra i d’habitatge de lloguer conforma tot plegat un garbuix tan complex que ens hi perdem. 

L’acord d’associació: el tenen coll avall? 
Ha passat per tots els estadis: inicialment es tractava d’obrir portes, que vingués qui volgués, sense cap tipus de control. No calia ni que presentessin la titulació ni la documentació professional en català. I no havien de passar pel Col·legi, no hauríem sabut ni si tenien assegurança. Després ha anat evolucionant, sembla que es vol demanar el català i que  es registrin, que presentin la titulació, l’assegurança. És raonable. Però ens va saber greu que se’ns critiqués perquè no volíem, deien alguns, “compartir el pastís”.  

Quina línia seguirà respecte a la degana anterior?
La feina de la junta de Zaira Nadal a favor de la professió va ser molt bona. Potser algun membre era més reticent a la col·laboració amb professionals estrangers. Nosaltres pensem que pot ser molt enriquidora sempre, és clar, que sigui ben entès, que hi hagi sinergies i que l’equip local hi participi activament, i així s’ha transmès als col·legiats: no hi ha cap problema sempre que estiguin registrats i degudament lligat el tema de les assegurances. 

Els falta una llei d’edificació que discrimini responsabilitats.
La reclamem des de fa molt, perquè estableixi uns terminis de responsabilitat  i de garanties i quedem tots més coberts jurídicament. S’hi  està treballant i ara comencen a veure la llum. I hi ha una altra llei pendent, la de societats professionals, que poguessin tenir visat i assegurança, no com ara, que tot és personal. Però encara no se n’ha començat ni a parlar.