És més optimista o més pesssimista, respecte al futur de l’amnistia, després del “no” de DA i de l’aparició de l’última remesa d’àudios?
Nosaltres no som ni optimistes ni pessimistes. Ens ho hem mirat sempre amb la major objectivitat perquè creiem que l’amnistia és necessària a tots els nivells, per al país en general i per a totes les persones, empleats de BPA i funcionaris que nosaltres proposem incloure dintre del perímetre de l’amnistia.

L’altre dia a RNA interpretava que DA no tanca la porta, sinó que la deixa mig oberta. Jo d’això li’n dic optimisme.
Al mes d’octubre vam tenir efectivament un “no”. A partir d’aquí vam demanar que se’ns escoltés. El que hem apreciat, i això val per a tots els grups parlamentaris, és una escolta atenta i interessada, i que la nostra exposició genera una reflexió. En el grup demòcrata, per concretar, vam detectar una especial empatia. Una altra cosa és la decisió política que s’ha de prendre. 

El comunicat de DA és claríssim.
Atenció. El comunicat no diu no, el que diu és que no hi ha hagut cap sí” per posar en marxa una iniciativa legislativa en aquest sentit. Però tampoc és un no. Sense conèixer les interioritats del grup, penso que hi pot haver diferents sensibilitats. En aquest moment no es vol dir sí, però confiem... de fet estem segurs que això anirà evolucionant i que en un moment o altre madurarà.

La sentència la tindrem al juliol. De què servirà llavors l’amnistia?
La sentència no serà ferma i sigui quin sigui el sentit, és més que probable que hi hagi recursos. I ja ho veurem, si hi ha sentència, perquè s’ha allargat un any i escaig. La pregunta és: per què? Per la complexitat del cas? No ho crec. Potser és que hi ha dubtes, penso jo com a advocat. Aquesta sentència resoldrà en qualsevol cas un del centenar llarg de judicis pendents. Que no és ni tan sols el més important. El mateix advocat que representa el Govern, Manuel Pujadas, ha dit literalment que aquest és el judici “més estúpid de tots, el menys transcendent”, que “hem estat perdent el temps en aquesta causa” i que és “espectacle i res més”. M’hi adhereixo. Aquest judici és un gran error perquè s’ha enfocat contra els empleats del banc, se’ls ha volgut criminalitzar, i aquest no és el tema. 

Quin és el tema, doncs?
La FinCEN va dir que els empleats del banc cobraven i era mentida, com va reconèixer la mateixa batlle instructora, Canòlich Mingorance, en l’aute de conclusió del sumari. La pregunta és: les quatre causes a què fa referència la FinCEN –veneçolans, mexicans, russos i xinesos– on són? No n’hi ha ni una sobre la taula, només hi ha la que s’ha anomenat Causa general contra BPA. 

Que surti la proposta d’amnistia a dos mesos de la sentència: no s’estan posant la bena abans de la ferida?
L’amnistia no és per driblar la sentència de la causa 81, ara la 173. L’amnistia és per curar, per guarir, per trobar una solució al problema global que representa el cas BPA a Andorra. No és per evitar la sentència a la causa 173. En realitat, i com diu el mateix advocat del Govern, aquest cas en concret no és més que espectacle. Aquesta sentència no ens inquieta. La solució que propugnem dona resposta a una crisi amb caràcter global. Si hi ha condemna, els condemnats hi recorreran en contra, i si hi ha absolucions, hi recorrerà  la fiscalia, probablement també el Govern. Després hi ha el Constitucional, i Estrasburg. Es pot allargar molts anys més. 

Francament, no veig Andorra dividida en dues faccions pel ‘cas BPA’, sinó una vintena de ciutadans que han de respondre a greus acusacions.
La nota de la FinCEN va provocar una crisi política, però també social, recorda tots els clients que van veure d’un dia per l’altre bloquejats els seus comptes, i una crisi judicial. Amb els anys hi ha cert desinterès o cansament, però la fractura s’ha mantingut, i només cal anar a la Batllia, completament saturada, per comprovar-ho. Políticament també té un cost, aquestes intromissions a la sobirania: els EUA amb la nota de la FinCEN, Espanya amb l’operació Catalunya… Tot això el converteix en un cas de característiques molt particulars que requereixen també una solució particular. Entre els mateixos advocats s’ha generat certa fractura. Va arribar un moment que el Col·legi es va dividir en dos bàndols, i els advocats de BPA carreguen cert estigma. 

N’hi ha prou d’apel·lar a la complexitat, la llarguíssima durada i la discutible fractura social que vostès hi veuen per justificar l’amnistia?
Tot això no és efectivament suficient. L’essencial del cas és la deriva que agafa a partir de la nota de la FinCEN. Nosaltres pensem que aquesta nota està viciada en origen, que va estar fortament influenciada pel que s’ha anomenat “policia patriòtica espanyola”. Una vegada va emetre la nota, l’Estat havia d’intervenir i així ho va fer. Correctament, en la nostra opinió, però després, què s’ha fet a nivell judicial? S’ha perseguit els clients que la FinCEN acusava de blanquejar diners? No. No hi ha cap causa. 

Però això no exculpa els treballadors.
Crida poderosament l’antenció que en deu anys només s’hagi pogut jutjar un cas, un: contra l’entitat bancària i els seus empleats. Se’ls acusa d’actuar com una organització criminal. Nosaltres mantenim que no ho són, potser no eren perfectes en les pràctiques que feien, ben segur que no, però d’aquí a acusar-los de tenir part activa en el blanquejament de diners... Això és excessiu. Hi ha hagut una deriva excessiva, un acarnissament. I això és el que motiva l’amnistia, i que la Justícia es focalitzi contra els presumptes blanquejadors. On són, els que blanquejaven? On són els veneçolans, els mexicans? En lloc de perseguir els que suposadament van blanquejar s’ha anat contra una entitat bancària i contra els seus treballadors i directius. En totes aquestes operacions van intervenir uns 450 bancs. Quants bancs hi ha acusats al món? Cap.

A què atribuïu aquest suposat acarnissament?
Potser la paraula acarnissament és excessiva, el que hi ha hagut és una obsessió amb BPA. Immediatament després de la intervenció es va tancar a la presó el conseller delegat, Joan Pau Miquel. S’havia de fer? Jo també vaig ser batlle i entenc que es pugui ordenar presó uns dies per preservar les proves i per l’alarma social. Però se’m fa molt difícil d’entendre que se’l mantingués durant un any i mig, repeteixo, en presó provisional, i que l’hagués d’alliberar el Tribunal Constitucional. Pensem que hi ha hagut una orientació errònia per part de la fiscalia a perseguir els empleats, directius i membres del consell d’administració del banc.

Ens hem de creure que és casualitat que surtin ara, els correus que vinculen el CNI Rajoy amb la intervenció, just després de la proposta d’amnistia i tres mesos abans de la sentència?
Això sí que li ho dic categòricament: no té res a veure el que va sortir a RAC1 amb la feina que estem fent nosaltres amb la família Cierco i Joan Pau Miquel. Res. Feia temps que se’n parlava, però ha sigut ara que el grup Godó i RAC1 ha pogut obtenir còpia d’aquests correus, potser abans no els tenia. Com els ha obtingut? Això ho ha de demanar al grup Godó.

O a l’excomissari Villarejo.
És que aquests correus no provenen de Villarejo, sinó del CNI, a través d’un domini que a les diligències que dirigeix el jutge García Castellón ja s’estableix que és un domini del CNI. Que ho ha desmentit, el CNI? Ha aconseguit que La Vanguardia tregui de la pàgina web aquests correus? Avui que ho he mirat encara hi eren.

Vostès se’n van assabentar per la premsa, doncs.
Sí. Per RAC1. Van trucar a Ramon i Higini Cierco per si volien anar a explicar-se i vam dir que sí, però no sabíem el que tenien.

Que els vinculin a operacions del CNI i a l’independentisme català, amb la figura de Villarejo sobrevolant-ho tot, no els inquieta?
Miri, si es parla de Villarejo, malament. Perquè fa tuf. Villarejo ho emmerda tot. Els correus estaven destinats a Villarejo però surten del CNI, aquesta és la qüestió. És un fet. Ens ajuda? Potser en el sentit que es va demostrant de manera cada vegada més clara el paper de l’anomenada “policia patriòtica” en la nota de la FinCEN, que no va ser una nota casual, sinó induïda.

Ja li deuen un favoret a qui els ha filtrat.
Però hi ha una cosa que no ens agrada gens, que es qüestioni l’actuació del Govern. Això perjudica Andorra, perjudica el país i a nosaltres no ens ajuda en absolut amb la proposta d’amnistia. Perquè el que busquem és la pacificació, i aquesta informació torna a enterbolir l’ambient amb la suposada intervenció del Govern a instàncies de Rajoy. Això no m’agrada que surti, ni com a advocat ni com a ciutadà andorrà, però no depèn de nosaltres. No ho hem fet sortir nosaltres i tampoc la família Cierco.

És pintoresc que la proposta d’amnistia la redactin els beneficiaris.
Si no ho fan ells, qui ho farà? L’Estat no ho considera ara mateix com una prioritat, des del punt de vista polític. No és cert que el parlament no hi pot entrar perquè el cas és en seu judicial, tot i que la idea que preval és que com que això està als tribunals són ells els que han de dir l’última paraula. Nosaltres no proposem l’amnistia perquè no som cap òrgan legislatiu i no la podem proposar, el que sí que hem fet és preparar unes bases amb els informes jurídics que avalen la nostra reflexió: que en un Estat de dret l’amnistia és possible i que no qüestiona la separació de poders. 

Una solució política sona perillosament a solució arbitrària, a dit i ad hoc.
En absolut. Aquesta llei podria ser examinada pel Tribunal Constitucional i si és arbitrària no passarà el filtre. Els criteris els marca la Comissió de Venècia. Una llei d’amnistia no pot ser arbitrària, ha de ser proporcional, proporcionada, deguda a una circumstància excepcional, i això és el que intenten provar les bases que hem presentat als grups parlamentaris i al cap de Govern.

Després de la sentència, quina serà l’estratègia? Recórrer fins a Estrasburg, si cal?
Continuarem fent els contactes que creguem necessaris per conscienciar que una llei d’amnistia és bona per a Andorra, per posar fi a un quist, a un problema que s’està cronificant i que si no s’arregla pot produir una metàstasi. Perquè n’estem convençuts i perquè una negativa rotunda no l’hem tingut. I no hi pot ser. Vostè no trobarà ningú a Andorra que et digui un no radical. Hi ha reticències, és clar que sí, però un no radical no l’hem detectat.  

Sabem la resposta del grup demòcrata: cap “sí” a l’amnistia…
Cap “sí” a la iniciativa, atenció, no és el mateix. Ells no presentaran una proposició de llei, això no és el mateix que dir que no volen una amnistia. 

És la seva interpretació. I la resta de grups?
Un “no” rotund no l’hem tingut, això deixem-ho clar. Un “sí”, tampoc, cert, perquè al costat de l’interès general del país, hi ha la política de cada dia, i també es fa política amb això. Els grups de la minoria ens han escoltat i al final la pregunta és: i la majoria què hi diu?

No instarà cap proposició de llei. 
Però els altres grups parlamentaris poden presentar la proposició de llei i ells afegir-s’hi. Aquesta és una esperança, que algú altre presenti la iniciativa legislativa, que es discuteixi i que es voti. Una altra, que el criteri de la majoria evolucioni i arribi el moment que comparteixi el nostre sentiment que l’amnistia és globalment positiva per al país. Especialment per part d’alguns consellers i conselleres, un grup parlamentari no és un bloc monolític, tot i la disciplina de grup, que de vegades és difícil d’aplicar perquè dintre d’un grup sempre hi ha diferents sensibilitats. Qui diu que en un tema d’aquesta magnitud no arribi el moment que es pugui dir que cadascú voti en consciència.

Si li dic que hi ha qui sospita que com més s’allargui i més s’enredi el cas, millor...
Com més s’emboliqui, pitjor per a la família Cierco, pitjor per als advocats que els representem i pitjor per al país. Quan s’ataca el país, quan s’ataca institucions i s’ataca persones, vives o mortes, no agrada. L’única manera d’aconseguir una amnistia és obrir els esperits de consellers i autoritats, que es treguin aquesta cuirassa que impedeix entrar-hi. Si hi ha atacs, es tornen a tancar. Per tant, és al revés. Es tracta de prendre decisions de forma serena, tranquil·la i objectiva, sense pressions. Si hi ha pressions, qui ha de prendre decisions es tanca en banda. I aquest és per a nosaltres el pitjor escenari.