Té 18 anys i estudia segon de batxillerat a l’escola andorrana. Si tot va bé, l’any que ve anirà a la universitat a fer Ciències polítiques o Història. Fa un parell o tres d’anys li van diagnosticar que era Asperger. Li va servir per entendre’s una mica més i començar a treballar perquè els altres també l’entenguin i l’acceptin. 

Com va ser que per iniciativa pròpia va trucar a Autea?
Vaig ser diagnosticat d’Asperger fa dos o tres anys. La psicòloga em va donar informació sobre el que era i em va entrenar per tenir millors habilitats socials. Quan a batxillerat em van oferir treballar amb Autea, perquè la meva tutora sap que tinc Asperger i em va dir que les hores que hi dediqués em contarien per a un projecte que és obligatori per tenir la titulació, vaig trucar a Autea i em van dir si volia ajudar i els vaig dir que volia col·laborar més enllà de la finalització del projecte. Em van dir que sí i estic a la junta directiva.

Això sí que és treballar des de dintre.
Sí. És una forma de treballar-me jo mateix. 

Diagnosticat de fa relativament poc. I fins llavors, com se sentia, com es trobava?
Quan estàs al mig de l’adolescència i la gent et veu com una persona rara, al final t’ho acabes creient i penses, ‘cony potser sí  que soc realment rar’. I sí, jo em veia així perquè a l’adolescència el normal és tenir amics, estar amb una colla, passar-t’ho bé. I com que jo no tenia res d’això a Andorra, però veia que altres adolescents també tenien els seus problemes però estaven més socialment acceptats, vaig anar per altres camins, alguns no tan bons,  per tenir un suport. Els que han conviscut amb mi a secundària sabran al que em refereixo. Però jo sí que em veia estrany, molt diferent, massa diferent, però com que no soc psicòleg no sabia què era. En algunes coses em veia inferior, però a nivell intel·lectual i polític, una miqueta superior perquè estava més despert.

La seva família n’era conscient? Com s’ho va prendre?
La meva família pensava que era una cosa de l’edat, com li passa a la majoria de la gent que desconeixen què és la síndrome Asperger. Quan es van assabentar es van quedar una mica al·lucinats, menys una tieta que és psicòloga. Ho has vist en sèries, i en pel·lis però no penses que et pot tocar tan de prop. 

I vostè, com s’ho va prendre? 
Quan la psicòloga m’ho va dir no m’ho esperava. Sé que això poden semblar paraules majors i que potser t’espantes però tranquil. Tens síndrome d’Asperger, estàs dintre de l’espectre autista. Vaig dir: ‘com?’ Et ve la típica imatge del noi que no parla i que es dona cops a la paret, però l’espectre és molt ampli. Hi ha molts genis que se sospita que ho eren, com Isaac Newton, Albert Einstein, o Lionel Messi (diuen que és mig autista). També Michel Phelps, Tim Burton. Que no em preocupés, que tenia alguna cosa en comú amb aquests genis (se’m va pujar l’ànim), però també totes les dificultats que van tenir a nivell social. Escric poesia i històries i em diuen que se’m dona  molt bé. Però quan la majoria dels dies i de les hores et sents sol, apartat o trist, penses que tant de bo no hagués sigut un Asperger, sinó una persona normal.

S’ha sentit marginat?
Com que la gent em veia que en el tracte era diferent i jo en alguns aspectes fins fa poc no ho entenia, em rebutjaven. Als patis sempre estava a la biblioteca o donant voltes. No estava sempre amb un grup en concret, encara que sí que hi havia persones a les quals els queia bé, encara sort. D’un grup potser només li queia bé a una persona. Moltes vegades tenia la sensació que molestava i me’n tornava a la biblioteca i llegia llibres que m’han ajudat a poder passar una mica millor aquesta fase. 

Com a societat, estem lluny d’acceptar la diferència?
Hem de visibilitzar molt més el que és la síndrome d’Asperger perquè si no ens continuaran tractant com a gent estranya, i això sí que és molt perillós. Jo vaig trobar amistat i acceptació en grups de gent radical, i no m’ho esperava. Si la gent que és, entre cometes, normal no m’accepta, com dimonis aquesta gent que és radical ho farà? I ho van fer. Ara mateix ja no en formo part, teníem moltes diferències i anava d’un extrem a l’altre. Tenien ideologies del segle passat: anarquistes, comunistes, feixistes... De tot! Un dels meus millors amics és comunista. Al final acabes agafant tolerància, el que hauríem de tenir amb tothom. Saps que tu pensaves igual. Quan volem marxar dels nostres problemes anant a grups radicals o les drogues perquè no ens accepten, és molt perillós.  

I no només vosaltres heu de treballar-vos.
No sempre encerto en les coses que dic, en algun gest que faig i que no controlo. El que ajudaria seria la conscienciació de tota la societat, no només que ens instrueixin a nivell social. 

I això com ho podem fer?
Fent-ho més visible. Ara s’està parlant d’aquesta síndrome gràcies a la Greta Thunberg. Li agraeixo que hagi fet un pas endavant. Jo estic fent el mateix. Estic totalment segur que quan això surti a la llum hi haurà gent de batxillerat que ho veurà, que m’assenyalarà, que se’n rigui, però  ho accepto. Tinc més valentia en aquest aspecte i vull que es visibilitzi perquè prefereixo patir-ho jo i que no hagin de passar pel mateix altres persones més joves amb Asperger. No som gent rara, no mosseguem. Si jo faig un pas endavant molta gent que està dins el TEA també el faran, més gent ho veurà, sabrà què és i més acceptació tindrà. Prefereixo menjar-me tots els marrons perquè d’altres en un futur no pateixin el mateix que he passat jo. 

El que més el preocupa ara?
Si algun Asperger em llegeix, crec que el més difícil és trobar parella. Que sigui compatible, si ni tan sols entre nosaltres Aspergers ho som. Hem de trobar algú neurotípic per tenir estabilitat. Tothom vol tenir algú al seu costat a la vida, volem estar amb algú, compartir coses amb algú, caminar amb algú al costat que no sigui només un amic, formar una família.