Entrevista a Jaume Nogués, director general de l’FC Andorra

M’esperava entrar al seu despatx i trobar-me amb la maqueta del nou estadi de l’FC Andorra...
[Somriu] Comences fort... És veritat, la tenia sobre la taula, però l’he guardada. [Ironitza]. Bon inici. Al final, és veritat que ha de ser la pedra angular d’aquest projecte. És amb el que estem treballant més i és cert que ho fem amb molt de silenci. És on ha de girar tot el projecte i ha de tenir un retorn econòmic. Ha d’aguantar totes les potes que formen part de l’ecosistema del nou estadi i del multifuncional. També és cert que els timings van molt a poc a poc, però estem parlant d’una infraestructura que costa molts diners i no ens podem equivocar. Això sí, en aquest club tot va molt ràpid i no és evident que un club de Primera RFEF faci un estadi. Ningú els fa, i nosaltres, sincerament, ho volem fer. 

Tampoc és tan evident, ja que a l’Estadi Nacional no va tanta gent a veure els partits i no s’ha treballat massa a nivell social. I a més a més també estem parlant de 40 milions d’euros...
Quasi 50 milions d’euros... El que volem fer és que la unitat de negoci no sigui la gent que ve al camp. Això és un club de futbol i hem de tenir un estadi. Si no el tenim no hi haurà partits. Hem d’aconseguir que tot l’ecosistema que ho rodeja sigui el que generi ja no beneficis, sinó que el faci sostenible. El que hem d’aconseguir és que la categoria on estiguem sigui indiferent al projecte. Costa molt amb números absoluts créixer a nivell social, però el club està creixent molt a nivell percentual. Al primer partit d’aquest curs hi havia quasi 2.000 persones. És molt, i ens va sorprendre perquè és la mateixa gent que teníem quan estàvem a segona. El club va creixent, tot i que no tant com pensàvem. A poc a poc amb la feina a nivell social i tenint els equips de base, aquí tot plegat ens ajudarà. 

Tot el que ha dit està força bé, però el projecte ja porta cinc anys al país i de l’estadi que s’anava a fer a Encamp, res de res, i a la Borda Mateu, ara per ara, hi ha plantat tabac. Cap notícia, a simple vista, de l’estadi que vau prometre...
És veritat que no es veu moviment visual. A la vida s’han de dir les coses com són, i aquest estiu hem estat aturats. Ara ens hi tornarem a ficar i demà comencem una altra vegada amb una reunió al consell. Anem fent passos a poc a poc, tot i que no la primera pedra encara no està posada, la primera grua o la primera excavadora. 

Però una instal·lació d’aquestes característiques no es construeix en dos dies i el conveni d’ús de l’Estadi Nacional és d’un any més...
Sempre arribem a un acord amb el rugbi a l’últim moment. És així. Si jo dic que l’any vinent tindrem un estadi propi, evidentment estaria mentint. És impossible i no hi ha temps a fer-lo. Al país hi volem estar, però no hi ha gaires instal·lacions. Hi ha l’Estadi Nacional i el nou que està construint la federació de futbol a Encamp. La nostra principal preocupació és saber on jugarem l’any vinent. 

Quan vau aterrar aquí fa 5 anys, sabíeu on veníeu? Aquí d’estadis no n’hi ha. Hi ha ‘campets’...
Evidentment que ho sabíem. Vam fer una prospecció. Aquest és un lloc idíl·lic perquè era construir des del no-res, tot i que el club ja existia. Aquí ens permetíem poder construir des de zero. Sense aquesta pressió que pots tenir a altres llocs. Està clar que hi ha coses que no es van calibrar bé. Teníem molta il·lusió de fer l’estadi a Encamp i des d’allà ens ho van posar molt fàcil. Vam destinar 600.000 euros a un projecte executiu, ja pagat, que no es va acabar fent. Si t’equivoques ho has de dir. És cert que aquí els terrenys no abunden. També dic que no hem parat de treballar per tenir el nostre estadi. 

Alguna vegada heu pensat que desagraïts que són aquí? 
No, però és veritat que encara hem de conèixer millor el país. Hi va haver alguns moments que no enteníem la situació i es va fer algun tuit que així ho va demostrar [sense dir-ho és el de Gerard Piqué quan va carregar contra el Govern]. Al final sempre hem arribat a una entesa, tot i ser una situació complexa de gestionar. Entenc que tots mirem per nosaltres i ens costa empatitzar amb els altres. Per la remodelació de l’Estadi Nacional ens vam deixar 3.250.000 euros, però no vull entrar massa en aquest tema perquè no vull entrar en un jardí que em pugui perjudicar. Nosaltres quan vam pujar teníem un acord amb el Gimnàstic Tarragona per jugar els partits de lliga allà, però en tres setmanes vam aconseguir acabar la remodelació del Nacional i ni la mateixa LaLiga s’ho esperava perquè era en ple mes d’agost. 

No va pensar... millor baixem a Primera RFEF i que es calmi d’una vegada per totes aquesta situació?
Baixar? Mai. Que un club baixi de categoria és un fracàs. El descens és dur. És veritat que molts moments pensava que a nivell esportiu anava molt per davant del que s’estava fent al club. Es notava. El creixement no era orgànic, era molt vertical. Un fracàs és una mala gestió. Jo ho vaig passar molt malament, especialment des del mes de febrer a l’abril. Veia que passaria. És un projecte que ens sentim molt nostre. Va ser una sensació de morir d’èxit. Hem creat un monstre que s’ha girat i se’ns ha menjat.

Quina és la seva feina? Toca tots els pals del club.
La meva feina real és la de director general, però jo intento equilibrar pel meu coneixement empresarial. És cert que toco molts pals. Treballar m’apassiona.
Va fer fora Gabri García, també Nacho Castro i va trigar moltíssim a destituir Eder Sarabia per portar un ‘desconegut’ com Ferran Costa.
Són decisions fetes amb consciència. Jo exposo coses, el Gerard [Piqué] dona el seu punt de vista perquè entén molt de futbol. Evidentment, el Gerard va ser qui  va posar el nom d’Eder sobre la taula perquè ell el coneix. Jo intento transmetre la meva visió al consell i ser neutre. Amb Eder, és cert que portava molt temps de relació amb ell i va ser una decisió molt difícil. Em vaig passar una mica de frenada i vaig ser disruptiu.

Va mantenir un ‘talibà de l’estil’ més del previst i  va portar algú totalment contrari a Eder, Ferran Costa...
El Ferran és un entrenador molt més camaleònic i l’Eder creu fermament en un model que el porta fins a l’extrem. És veritat que amb ell també ens havia anat bé. Crec que tots ens vam creure tant el model que jo també em vaig convertir en un talibà. Només veia el futbol d’una manera. Ens vam convertir en massa talibans del model sense ser tan superior als rivals, i aquí es va començar a ensorrar el castell.

Tampoc ajuda canviar la plantilla, quasi sencera, cada temporada...
Mai ho he dit, però tens tota la raó. Els nostres mercats sempre són els més moguts. De fet, com millor va l’equip més moviments hi ha. Quan vam quedar setens a segona el més intel·ligent era quedar-se amb el que tenies, però els cedits no tornen perquè tenen ofertes millors i els bons te’ls fitxen. El que no et pot passar és com Iván Gil, que va marxar gratis a Las Palmas. Nosaltres hem de vendre. Cada any fem un equip nou i és difícil perquè sempre no encertaràs. 

No tots els jugadors poden jugar l’estil d’Eder Sarabia...
A la vida has de ser una mica camaleònic i entendre el que cada partit et demana. Per exemple, dona gust veure jugar el Castelló, que és extremadament talibà, amb un joc molt vertical. Ens va anar tan bé sempre que no vam saber donar-li la volta i va ser un error.

Ha dit abans que “ens sentim el club com molt nostre”... i de la gent?
Hem fet molta autocrítica en aquest sentit. Nosaltres vam tirar més cap al projecte esportiu i vam oblidar el vessant social. Ho marquem com un error i ens hem posat a treballar-hi. Hem recuperat la base i volem aconseguir que arribar a l’FC Andorra sigui aspiracional. Al primer equip tenim el Berto Rosas.

Com veu l’inici del nou curs? La Primera RFEF és molt fotuda i si no, que l’hi preguntin al ‘Depor’...
És una competició en què entra tot en joc. Hi ha micropartits dintre de cada jornada. És una competició molt complexa per tornar a fer un salt. 

No pujar serà un fracàs?
El propòsit del club és tornar al futbol professional. Ho tenim molt clar, però hem d’anar a poc a poc. 

El club té futur?
Molt. Cada vegada creixerem més. Gerard Piqué hi està molt implicat, però no necessita protagonisme.