Monica Doria, palista de la Federació Andorrana de Canoa i Caiac i del Cadí CK
 
Té 25 anys i el primer diploma olímpic andorrà en uns Jocs. Monica Doria va néixer a la Seu d’Urgell i és palista de la Federació Andorrana de Canoa i Caiac i del Cadí CK. Enguany afronta nous reptes després de l’èxit a París. Té proves de Copes del Món, el Campionat del Món a casa de Jessica Fox, és a dir, Austràlia, i el Campionat d’Europa. Tot plegat amb la ment posada a Los Angeles.
 
Primera esportista d’una federació andorrana que aconsegueix un diploma olímpic. Ja ho ha paït?
Sí... És un títol que a mi m’ha vingut de fora i no n’era realment conscient. Quan vaig acabar la competició va ser en l’última cosa que vaig pensar, però més endavant ja em va tocar pair-ho i ja ho tinc més que assumit. Això sí, vaig aconseguir l’objectiu que tenia marcat i ser la primera, la segona o la tercera, tant em fa.
 
El metall va planar sobre seu a París...
Evidentment. Vaig fer dues mànegues en uns Jocs Olímpics i vaig quedar tercera en les dues sense dubtar i sense trontollar. Vaig veure la medalla molt a prop i va ser una possibilitat en la qual vaig pensar.
 
Va patir ressaca olímpica?
Sí... Moltíssim! Vam tornar dels Jocs sense assistir a la cerimònia de clausura perquè jo necessitava tornar a casa i al moment d’arribar vaig tenir moments d’estar sense energia i, m’atreviria a dir, de depressió. Sense ganes de fer gran cosa. És tanta la intensitat que desprenen els Jocs Olímpics que et buides.
 
I com ho va superar?
Vaig agafar-me una setmana de vacances jo sola. A fer surf. Necessitava marxar una mica i fer un clic, és a dir, abandonar tot el soroll que m’envoltava i centrar-me en les coses que a mi em fan feliç. Després d’aquells dies ja vaig tornar amb més energia.
 
Com es pot buidar un esportista que ha pogut competir en uns Jocs Olímpics, que és el somni de molts. A més a més, guanyant un diploma olímpic, que és molt fàcil de dir i molt difícil de fer?
No és gens fàcil, però és una fita que tens marcada al teu cap des de fa, igual, tres o quatre anys. En el moment que arriba has d’estar mentalment preparat per tot i no fer-te petita. Aquests objectius t’obliguen a donar-ho tot, i això és el que buida en un entorn on tothom espera molt de tu i tothom t’està mirant. Això, realment, et fatiga.
 
Va necessitar ajuda d’un professional?
No. Simplement necessitava temps per tornar-me a recuperar i omplir la bateria.
 
El llistó l’ha deixat força alt. És possible superar-lo?
Espero que sí! [Somriu]. Espero no haver arribat al Top de la meva carrera esportiva. De fet, considero que podria haver aconseguit un resultat millor, però potser no era el meu moment. El que sí és veritat és que estic preparada per arribar molt més lluny.
 
És una temporada amb Copes del Món, Campionat del Món d’Austràlia i Campionat d’Europa. Pensa en Los Angeles o li queda molt lluny encara?
Després de la temporada passada amb els Jocs a París, la meva mirada es va posar directament el 2028, però encara queden tres anys de diferència. Vam apuntar el que volíem aconseguir en aquest tram i el que busquem és que cada temporada hi hagi un objectiu marcat, i enguany és el Campionat  del Món.
 
I quin objectiu té per a Austràlia?
Estar a prop de la millor palista del món, Jessica Fox. Ella competeix a casa seva i buscarem estar a prop seu.
 
Està aconseguint resultats top, té objectius molt ambiciosos... Ha canviat la seva dinàmica d’entrenament i si ho ha fet on estan aquests canvis?
S’ha de tenir molt clar sempre el que un vol aconseguir i com arribaràs a assolir aquests objectius. El canvi més notable ha estat incorporar el caiac cros dintre d’una rutina d’entrenaments i també preparar-nos per assumir tres competicions en les tres categories que hi ha.
 
I també ha afegit més hores d’entrenament?
Les hores són les hores que són. El que defensem nosaltres és que més hores no vol dir millor, sinó que l’important és  la qualitat dels entrenaments. 
 
Mentalment, ara per ara, com es troba?
És una bona pregunta. Vaig fer el clic en finalitzar la temporada passada i al novembre ja vaig començar amb molta fam, amb ganes de treballar moltes coses i estem en un moment molt bo. Tinc moltes ganes de seguir millorant.
 
Com ha anat aquesta posada a punt?
Tres mesos i on hem fet dos mesos de molt de volum a Austràlia. Ara és el moment més interessant, perquè passem a aplicar tot el que hem fet fins ara a les competicions. 
 
Fem un pas cap al passat... Quan es va adonar que podia competir contra les millors del món?
No crec que fos d’un dia per l’altre, però al final que vas veient la progressió i els resultats t’adones. El que volia era fer piragüisme. Quan tens un resultat bo et fa pensar que estic allà. Som de les millors del món perquè estem amb elles i costa recordar i ho hem de fer.
 
El títol de campiona d’Europa júnior va ser un punt d’inflexió?
En aquella època tenia 17 anys i no crec que fos un punt d’inflexió. Va ser la confirmació que podia arribar lluny en aquest esport.
 
És curiós que el primer diploma olímpic arribi en un esport que aquí quasi bé ni existeix?
Sí... És un esport que aquí a Andorra abans d’arribar jo, 0. Em fa sentir bé haver-ho aconseguit i espero que creixi al país.
 
El nom de Montse García que li diu?
Evidentment que la conec i he parlat alguna vegada amb ella. Això sí, quan ella competia a mi em quedava molt lluny.
 
El diploma olímpic li ha canviat una mica la vida?
No m’ha canviat la vida en cap aspecte. Una victòria no et canvia la vida en aquest esport tan minoritari.