El 6 de maig del 94, l’Arinsal-Pal la Massana va assolir l’ascens a la divisió d’honor espanyola. Dilluns es van unir per recordar vells temps.

“Els 90 van ser una dècada que va suposar el trànsit definitiu del futbol clàssic al modern”, això ho va escriure Álvaro Pinuaga. És inevitable recordar aquells jugadors peluts, alguns amb bigoti i barba i amb panxota. Jugadors de pèl al pit i a les cames. No es tapaven la boca per xerrar ni tenien por a les patades, fins i tot n’hi havia que s’abaixaven les mitgetes fins als turmells per demostrar que jugaven sense canyelleres –ara aquestes porten imatges familiars i no arriben ni a cobrir la tíbia.
Fa ja 30 anys, un 6 de maig del 1994 que l’equip de futbol sala Arinsal-Pal la Massana va assolir l’ascens a divisió d’honor espanyola amb majoria de jugadors del país i amb un basc, un uruguaià i un argentí. Ho van fer contra tot pronòstic i després de desfer-se al play-off del Muebles Obrero Aquasierra de Villafranca de Còrdova dirigit per Younes Benlamar. Un partit que va començar amb un ambient infernal i va acabar en batalla campal  i el porter, Sergi Babot, amb el nas trencat. Aquella plantilla, batejada com a Raça Llop, 30 anys després ho segueix celebrant perquè no eren companys d’equip només, eren molt bons amics, millor dit, una família. Dilluns al vespre només va faltar Claudio Guerra, el porter Lucas Zulueta i l’altre porter, Sergi Babot. “Érem una colla de xavalets que no teníem ni pressupost ni plantilla per pujar. Hi havia Vijusa València, Rias Baixas, las Rozas o el Muebles Obrero Aquasierra. Teníem una il·lusió impressionant i va ser una bogeria ascendir a la màxima categoria del futbol sala espanyola”, va recordar Carles Riba, que en aquella època era un dels entrenadors més joves al futbol sala espanyol, només 27 anys. 
Una generació de jugadors del país amb Xavier de la Rosa, Dela, Josep Joan Linares, Lina,  Xavi Solà, Miguel Blázquez, Talin Puyalto, Pere Babot, el seu germà Sergi, Morales i José Manuel... “La Raça Llop, és a dir, molt orgull, érem tots amics i érem uns animals, tant a dins de la pista com fora”. Tota una sorpresa. “Era un club sense estructura. En dos o tres anys ens vam plantar a la millor lliga del món i un any ens vam mantenir fitxant només el porter Juanjo Silva i el pivot uruguaià, Álvaro Piñeiro, Pipi. I van guanyar a la promoció de permanència el Jaén”, va indicar Carles Riba.
Els jugadors no tenien cap salari, però van rebre alguna prima. Una vegada van ascendir ja van posar uns salaris. Poc després, la secció de futbol sala de l’FC Andorra els va absorbir quan Joan Millat va deixar d’invertir diners. 
Claudio Guerra va arribar al país per jugar al Pyrénées FC Andorra procedent d’un equip valencià, Distrito 10. Actualment viu a Mallorca, des de l’any 98. “La meva etapa al país va ser molt intensa i recordo especialment l’ascens a divisió d’honor espanyola. Va ser una cosa de bojos, ja que no teníem equip per pujar. Hi havia quelcom a l’equip que ens feia ser molt competitius. No teníem límits a l’hora de competir”. Ell va poder arribar al país amb el brasiler Sergio Enrique, més conegut com a Marabú. Claudio Guerra es va quedar sense equip al desembre i Arinsal-Pal la Massana el va rescatar. Va ser clau en l’ascens. “Va ser un ara o mai a Còrdova contra un rival que era millor que nosaltres. Això sí, nosaltres amb entrega ningú ens podia plantar cara. Ens va ajudar que ells van posar el dit on no calia i vam treure tot el caràcter. Allà vam tenir dues opcions, o jugar com sabem o cagar-nos, i van fer el primer. Per sort, ells no van estar massa centrats en el joc”. D’aquí va anar a Saragossa, després va tornar a València i al Maxon Montcada per acabar a les Illes Balears. Ara es dedica al negoci del cafè. “No vull comparar, però formar part d’aquesta plantilla pot ser que fos de les èpoques més especials. Em sento molt estimat i jo també els estimo molt”.
Ion Endika va arribar des del País Basc ben jovenet per jugar al Pyrénées FC Andorra i després va fitxar per l’Arinsal-Pal la Massana. Al segon partit del play-off va acabar al quiròfan, tot i haver-se lesionat a l’anada. “L’essència d’aquest equip era que érem una colla d’amics. Una de les etapes més maques, a nivell esportiu, de la meva vida. Ningú esperava que arribessin tan lluny i va ser l’època daurada nostra. Entrenàvem cada dia, teníem gen competitiu, una mentalitat que no volíem perdre a res... La famosa Raça Llop liderada per un gran líder com Carles Riba”. Ell es va assabentar de l’ascens a urgències, quan es va creuar amb Sergi Babot, que acabava d’arribar-hi amb el nas trencat. 
Lina, que va decidir penjar les botes en finalitzar la temporada de l’ascens, va ser un dels andorrans de la plantilla. “No érem un equip, i per això va sorgir tot plegat. Érem una família. Ara, en aquestes èpoques, cadascú mira per les seves coses. Quan hi havia hòsties hi havia hòsties per a tots i ningú s’amagava. Es va crear un vincle molt fort i molt unit. L’amistat continua i recordem molt el dia de l’ascens”. I tots ells, menys Lina, van poder tastar jugar contra Paulo Roberto, els germans Linares, Limones, Javi Amado, Javi Rodríguez... Contra els millors del món.