“Mires enrere i dius... ‘he jugat contra els millors del món’”

 

Jo tenia decidit retirar-me aquesta temporada pel cúmul de lesions. També per l’edat, no ens enganyem, tinc 38 anys. Aquí ja veus que el cos no et dona per a tant i has de fer unes altres coses... En definitiva, això s’acaba. Javi Romero, de la UE Santa Coloma, em va convèncer l’estiu passat per seguir, ja que em va dir que hi havia un projecte i mira campions de Lliga i de la Copa Constitució i cap a la Champions. I volia acomiadar-me de la selecció [47 partits en 19 anys] i vaig parlar amb Koldo. Ha sorgit així i he tingut la sort de penjar les botes contra Espanya. Molt agraït.

 

Estic molt content, i tot davant de la meva família i la meva parella i davant d’una selecció com Espanya amb jugadors com Pedri i Morata. És increïble. 

 

Ho tenien mig parlat de sortir uns minutets, però quan em va cridar Koldo per anar a escalfar vaig pensar... ja s’acaba aquí. Ho vaig gaudir moltíssim i des de la megafonia l’speaker, espectacular, perquè em va dedicar unes paraules i el públic aplaudint. Ni en els meus millors somnis això ho havia somiat alguna vegada.

 

En acabar el partit va venir Morata i em va dir: “No sembla que tinguis 38 anys. No sé quina carrera has fet, però molts parlen de tu i has d’estar molt orgullós de la teva carrera. Aguantar fins als 38 té molt de mèrit. Gaudeix molt de la teva nova vida, que segur que és igual o millor del que has tingut al futbol”. Jo li vaig donar les gràcies i li vaig desitjar sort per a l’Eurocopa. “A veure si ens doneu una alegria”. Després van venir les paraules dels meus companys i... increïble. Una setmana espectacular i molt sentimental i emotiva.

 

Sí, sí... Sempre. Amb aquella sensació d’ostres això s’acaba, però ho vull gaudir. Koldo abans de donar l’alineació contra Espanya em va dedicar un vídeo molt emotiu, els companys en l’últim entrenament em van fer un passadís. Un detall molt bonic en el sopar amb una capsa amb les internacionalitats i per posar l’última samarreta de la selecció i també la del rival. Jo la vaig intercanviar amb Ferran Torres. Em va dir: “Gaudeix. El futbol s’acaba, però t’endús les persones”. Tota la raó del món. 

 

Tal qual. La seva mort va marcar moltíssim aquell FC Andorra que es va quedar a les portes de l’ascens, però el pitjor va ser la seva pèrdua. Ningú del món del futbol en parla malament. Una persona espectacular que patia molt per la gent. Molt humà i proper. Una de les persones que recordaré sempre de la meva carrera esportiva.

 

Això els dic sempre als més petits, aprofiteu que viviu a Andorra. Tot ha passat molt ràpid. Als companys els estimes com a germans i tenir la sort de ser tan pocs en aquest país s’ha d’aprofitar. Que es deixin de ximpleries i ho donin tot per aquest país. 

 

Hi ha molt esforç darrere de les lesions, les operacions... Sigui com sigui, som uns privilegiats. Fa no res jugàvem contra Espanya, Koldo i Toni Lima es van retirar contra Anglaterra a Wembley, Ilde Lima contra Suïssa. Mires enrere i dius... “hem jugat contra els millors”. Jugues contra els millors jugadors d’Europa i també del món.

 

Sí. Amb tota seguretat. Somies arribar a jugar amb l’absoluta i quan t’adones de tot el que ha passat ara només puc dir que soc un afortunat. Ho penses fredament, i a mesura que passin els dies m’adonaré que som uns afortunats i què s’ha d’aprofitar al màxim. 

 

Amb Marc Pujol, José Antonio, Márcio, que no va estar per lesió, l’altre dia ho parlàvem. El rècord de l’Emili era molt present, va ser molt emotiu. Recordo que tothom plorava. Hi ha una fotografia on estem tots agafats de la mà i aixecant-la en direcció al cel. Li vam dedicar a ell perquè la majoria estàvem a l’FC Andorra. Vam patir moltíssim i aquesta és la victòria més emotiva de la meva carrera. 

 

La veritat és que hem patit moltíssim la gent que hem estat en el passat, i ara toca gaudir d’aquesta època. Vaig tenir la sort d’estar al club quan el va agafar Gerard Piqué i el canvi fet per ell és espectacular i l’hem d’aprofitar. Ajudar al màxim perquè tot vagi bé. Hem d’anar de la mà tots. Jo vaig viure anys molt durs, però sempre he dit que el meu club és l’FC Andorra. 

 

[Somriu]. Vaig tenir una petita sortida cap al futbol sala. Va sorgir aquesta oportunitat quan tenia 19 o 20 anys i vaig decidir provar, però estimava molt més el futbol, ja que també té molta més sortida. I després ja va explotar allò que hi va haver qui se n’havia endut diners. Vaig tornar al futbol amb Richard Imbernón i molt content. 

 

Sí. Menudet, ràpid, tècnic... Al final, amb treball i sacrifici arriben les coses. 

 

Al final t’has d’adaptar. I has d’aprofitar les teves armes. Potser no guanyava cap pilota de cap. És complicat, però al Barça ja es va veure amb els petits amb Iniesta, Xavi, Pedro o Messi.

 

Ni en els meus millors somnis. No m’ho puc creure. Que sí que ha estat amb Andorra, però no molts han tingut aquesta sort que he tingut jo, alguns per males decisions.