L’any hauria sigut rodó si a última hora no ens hagués castigat amb el traspàs inesperat de Xavi Fernández, l’home orquestra del teatre nacional. I mira que havia anat raonablement bé en tots els àmbits, des de la locomotora en què s’ha convertit la literatura els últims anys fins al xup-xup que ha generat l’esperat retorn dels frescos de Sant Esteve, quasi un segle després de marxar a l’exili. Clàssicand demana temps (i una patum al cartell), la nova direcció de la Temporada mereix un vot de confiança (tot i la pèssima gestió del cas Escribano), l’Espai Caldes s’afegeix a la sala de Govern i al Thyssen com a motor de l’art d’ara mateix i el cine continua transitant a batzegades, però sempre amb algun rodatge i alguna estrena que dur-nos al pap. Vegem-ho amb detall.
Literatura: vells i nous
L’edat d’or literària (i també editorial) en què vivim instal·lats des de fa anys i panys ha deixat novament estupendes notícies: no han fallat els noms consagrats de les nostres lletres, des d’Albert Villaró (Tercer origen) a Teresa Colom (Neu a la porta), passant per David Gálvez (Proliferen les calandres) i Ludmilla Lacueva (Vots de sang). Però amb tota seguretat el millor de l’any ha sigut la confirmació de Mariona Bessa, premi Joaquim Ruyra de narrativa juvenil (L’ascens dels rebels) i la irrupció de Nil Forcada, que va donar la campanada a la Nit Literària i se’n va endur el Fiter i Rossell amb la seva primera novel·la (Tolls) per si no n’hi havia prou es va embutxacar també el premi d’assaig literari amb Teoria del ridícul. Un altre debut en la ficció ha sigut el de Josep Maria Mangot (L’illa en flames), Àlvar Valls i Roser Carol han culminat la marató consagrada a mossèn Cinto amb la Bibliografia general de Jacint Verdaguer, per posar-la al costat de la Cronologia, de Entre l’infern i la glòria i de Els noms de lloc del poema Canigó, i hem recuperat un altre dels nostres oblidats, Miquel Lladó: la lleidatana Fonoll n’ha recollit en un sol volum, Els camins de la por, tota la narrativa. Antoni Caus sorprèn de nou amb el poemari Maleta paraigua bolic (Editorial Andorra), el poeta Arnau Orobitg ha publicat Xant de cabrota, a quatre mans amb el músic alturgellenc Arnau Obiols, Albert Ginestà reincideix en el relat a Inconfessables, i Robert Pastor torna també a la poesia amb A quarts de quinze.
La diguem-ne indústria editorial manté una vitalitat sense precedents, i ho fa gràcies a tres segells hiperactius: Anem s’ha prodigat amb títols d’interès local com Amunt i avall (Gabi Fernández), L’antic país antic (Quim Valera), Vivències d’un canillenc (Jaume Rossa), Simbologia i pensament màgic al Pirineu (Jordi Casamajor), Com un berenar a Montalarí (Josep Marsal) i La cacera de bruixes a les valls d’Àneu (Pau Castell), i Medusa ha insistit en una línia (o millor dit, tres línies) radicalment originals i de vocació exportadora, que combina autors locals (Eva Arasa, amb Cossos estranys), noms emergents de la narrativa catalana (Deu annexos a la mort d’Alícia Pinós, de Rosa Olsa), la recuperació de clàssics oblidats (Tots els contes, de Palmira Ventós) i l’ull que el segell té sempre posat en les noves veus de l’Amèrica Llatina (Todo lo que no ocurre, d’Olivia Teroba). Capítol a part mereix Trotalibros, que en tan sols quatre anys s’ha convertit en el nostre estendard editorial d’autors de primeríssima fila internacional, i no hi fa res que estiguin morts des de fa decennis: Thomas Wolffe (El chico perdido), Konstantín Paustovski (Los años lejanos), Don Carpenter (No parava de ploure), Rose Macaulay (Tren equivocat), Janet Frame (Cuando canta el búho) o Don Carpenter (L’habitació d’en Giovanni), per dir només sis dels dotze títols de la collita del 2024.
No ens descuidarem en aquest resum telegràfic d’Olor de sofre, la monografia de Roser Porta sobre el Centre Cultural d’Andorra (Editorial Andorra). Tampoc d’Èpica i història: l’Andorra d’Isabelle Sandy, la monografia que Carles Sánchez ha dedicat a l’autora de Els homes d’aram (Masegosa) ni una novel·la tan oportunista i tramposa com és La passadora, de Laia Perarnau, ni el pas de Colm Toibin per La Trenca, convertida en epicentre del xup-xup literari nacional, amb Long Island, ni el naixement de dues iniciatives per a la promoció de la llengua catalana (Cultura Activa i Plataforma Andorrana per la Llengua), ni la defunció de la Llibreria Francesa.
Les bones notícies, en qualsevol cas, continuaran el 2025 amb tres novetats imminents (Picasso en el Pirineo, d’Iñaki Rubio, i dos debuts de novel·la, Colls d’ampolla, de Marc Cortès, i L’ànima separada del cos, d’Eva Arasa). Després de Sant Jordi, dos debuts més: Xarnego, prometedora autoficció de Txema Díaz-Torrent, i Yuriko, poemari liminar de Mercè Aznar.
Música: va de temporades
La gran campanada del curs ha sigut la dimissió de Josep Maria Escribano, que al març va deixar la Temporada de Música i Dansa (avui Temporada MoraBanc) després de 30 anys al capdavant. El motiu directe? Les desavinences amb el (nou) Comú sobre els emoluments que havia de rebre. L’indirecte? La deriva dels últims anys, amb un Comú que no hi acabava de creure i una programació que no era ni carn ni peix. Després de mesos de rumiar-s’hi, el Comú va encarregar reformular el cartell a Oriol Vilella i Jordi Sabata. La nova proposta recupera el format llarg dels anys daurats –vuit cites entre octubre i març– surt al carrer i estrena escenaris, però les tres propostes que s’han programat fins a la data (Perla Batalla, Golda Schultz i Joaquín Achúcarro) no han convençut el públic. Veurem què passa d’aquí al març, quan haurem de jutjar el nou format.
A l’altre platet de la balança, Clàssicand, la nineta dels ulls del Govern, dels comuns implicats (Ordino i Andorra la Vella) i dels patrocinadors. Un pressupost quasi milionari i noms de prestigi (Joyce DiDonato, Pasión Vega, Benjamin Appl, Lambert Wilson, les germanes Labecque) però no patums indiscutibles i una resposta del públic correcta però que no respon a la inversió ni a les expectatives generades, i que l’any que ve afronta la revàlida definitiva, veurem si per fi amb Anna Netrebko al cartell: Govern i patrocinadors hauran de decidir si li renoven la confiança. Resisteix heroicament la Temporada d’Òpera, el Sax Fest es consolida com una cita ineludible del calendari i el festival d’orgue exhibeix un múscul extraordinari.
Fins aquí, pel que fa a la música clàssica. La popular, si se’n pot dir així, continua abonada al renascut Festival de Jazz d’Escaldes, per on aquest any han desfilat Toquinho, Kyle Eastwood i Richard Galliano, i per on l’any que ve ho faran (de moment) Marcus Miller, Michel Camilo i Tomatito, i al Jambo, avui convertit en cita de referència del panorama musical andosí. L’èxit de la proposta deu tant a una programació que promou sense embuts els grups locals i la música de creació com a la confiança que des del primer hi ha dipositat el Comú de la capital. Cosa que contrasta amb l’escassa paciència que la Massana ha tingut amb el San Antoni Música, aka SAM, fulminat aquest curs i que ja no bufarà la quarta espelma. Juli Barrero, que l’havia dirigit des del primer dia, s’ha hagut de consolar amb la publicació de Sòlid, segona entrega de la trilogia que va arrencar tres cursos enrere amb Líquid. Altres novetats discogràfiques de l’any les han protagonitzat Kic Barroc (Eteri), Landry Riba (The Meaning of Now) i el tàndem Tato Bartumeu i Oriol Vilella, que han ressuscitat Likantropika amb disc homònim, l’eurovisiva Marta Roure dona senyals de vida després de set anys de silenci amb Vivim sempre junts i Rèquiem en vena, i hem hagut de lamentar el traspàs del seu pare, Jordi Roure, mestre d’un grapat de generacions de músics d’aquest país nostre.
Pels nostres escenaris han desfilat, en fi, bandes llegendàries del circuit català, des de Sopa de Cabra fins als Amics de les Arts, passant per Antònia Font, i el nostre grup més internacional, Persefone, va clausurar al maig la gira europea a l’Auditori: semblarà mentida, però feia com qui diu segles que no els escoltàvem en terra andosina.
Patrimoni: frescos & més
Difícil escollir el fet més significatiu d’un any pròdig en bones notícies. Per l’impacte, per la transcendència i també per la inversió ens hem decantat per l’esperadíssim retorn dels frescos de Sant Esteve, una operació que ja es va intentar (i frustrar) el 2008, i que per fi va culminar amb èxit al juliol, quan les dues pintures murals, fins ara en mans de la família Bosch (La flagel·lació de Crist i El bes de Judes) van desembarcar a l’Espai Columba, al costat dels frescos de Sant Esteve. El preu final va fregar els 2,8 milions d’euros.
Però probablement la notícia més prometedora de totes ha sigut la localització, identificació i excavació al Cubil del primer dolmen prehistòric documentat al nostre territori: se l’ha pogut datar al 2200 abans de la nostra era i el millor de tot és que li va sortir un inesperat, un túmul a la zona de Pessons i Grau Roig, de menors dimensions i sense cambra mortuòria, probablement coetani i a 2.700 metres d’altura, cosa que el converteix amb tota seguretat en el monument megalític més alt del Pirineu. Totes dues fites cal posar-les al sac de l’arqueòleg català Josep Font.
Aquest any ha conclòs l’excavació de la farga del Madriu, després de quatre temporades, i ara arriba l’hora d’interpretar i divulgar les estructures que s’hi han exhumat, i n’han començat dues de noves: la prospecció de la farga Areny, al prat de la farga d’Ordino, i la recerca de l’església de Sant Martí de la Sella, al pla del Mossèn de Canillo, documentada el 1576 però desapareguda literalment del mapa. Altres fites patrimonials del curs han sigut el descobriment a Sornàs d’un nou gravat rupestre, la sensacional figura d’un guerrer medieval, que cal posar naturalment al sac de Jordi Casamajor, la rocambolesca recuperació del Llibre IV de les actes del Consell General, que conté la documentació generada per aquesta institució entre el 1743 i el 1864, en parador desconegut des del primer terç del segle XX, el retorn a Sant Serni de Canillo de la Bàrbara, la campana del 1833 restaurada al taller valencià del campaner Francisco Gómez, i la cessió al Consell General de la biblioteca de Casi Arajol, mig miler de volums de temàtica andorrana que es dipositaran en un nou espai públic al cap de casa de Casa de la Vall. Sense sortir del Consell, tocat en el mandat del síndic Carles Ensenyat d’una prolífica i molt saludable dèria historiogràfica, aquest curs ha continuat el monumental projecte de transcriure (i penjar en línia) tots els documents generats des del 1279. De moment ja es poden consultar en línia els datats abans del 1639. I toca aquí parlar també de Jordi Guillamet, que ha recollit a Del Consell de la Terra al Consell General: síndics, subsíndics, consellers i cònsols (1133-2023) els noms dels tres milers de síndics, consellers i cònsols entre el 1133 i el 2023. Per acabar, i també a Casa de la Vall, Domus Concilii, la monumental exposició que repassa la història de l’edifici des que el 1703 s’hi va instal·lar el Consell.
No ens descuidarem de la formidable recerca d’Alan Ward, que ha identificat l’alt oficial alemany –el general Johannes Blaskowitz, comandament del Grup d’Exèrcit D amb base a Tolosa des del novembre del 1942 i, per tant, l’oficial al càrrec de les tropes alemanys estacionades al sud-oest francès– que apareix a les fotografies del 1943 a Canillo i el Pas de la Casa de la col·lecció de Marc Pantebre. Ni tampoc el número 11 dels Papers de Recerca Històrica, que sota el títol Moments delicats en la sobirania d’Andorra inclou una trentena d’articles i una conclusió: ocasions perquè la cosa es torcés i acabéssim convertits en comarca catalana o departament francès no n’han faltat. I molt sovint ens va anar d’un pèl.
I la pedra seca, és clar, una de les últimes alegries de l’any, que la Unesco ha inscrit a principis de desembre a la llista del patrimoni immaterial de la humanitat. Es tracta, recordin, de la quarta candidatura andosina que hi accedeix, i la tercera consecutiva després de les festes de l’os dels Pirineus (2022) i la transhumància (2023). La quarta són les festes del solstici d’estiu als Pirineus el 2015, les falles, vaja. I no ens oblidem de la Vall del Madriu, la pionera, que el 2004 es va colar al patrimoni de la humanitat en la categoria de paisatge cultural. Queda pendent la candidatura transnacional dels testimonis materials de la construcció d’un Estat als Pirineus: el Coprincipat –es diu així–, que arrenca ara l’esprint final: el projecte amb els dotze monuments que la integren, inclosa la catedral de Santa Maria d’Urgell i el castell de Foix, i sense la Seu Vella de Lleida es presentarà a finals del 2025 i el comitè del patrimoni mundial l’avaluarà en la reunió prevista per al juliol del 2027.
Teatre: adeu al Sinquede
La notícia més trista, i també inesperada, va ser el traspàs de Xavi Fernández, que ens va deixar a traïció el 28 de novembre. Tenia 63 anys i ho havia sigut tot al nostre teatre els últims quaranta anys. Tot, excepte director de l’Escena Nacional, el càrrec des d’on hauria pogut donar tot el que li quedava a dintre, que era molt. No van confiar en ell: massa heterodox, massa lliure i massa independent per als nostres mandamassos. Queda per a la memòria Un any de la nostra vida, l’obra que va escriure, produir, dirigir, protagonitzar i estrenar el 2013 a Les Fontetes. La vida continua i la capital va reformular amb oportunitat i èxit la Temporada amb un cartell consagrat a estrenes de casa: Això s’esconyahhh (Líquid Dansa); La Senyoreta (Mercè Canals); Benvinguda a la realitat (Núria Montes); Bipolar (Jordi Troguet), i La neu dins d’aquesta pluja, el muntatge gran de l’Escena Nacional i el debut d’Alfons Casal com a dramaturg. Ja que en parlem, hi ha hagut canvi de cares a l’ENA, que ha renovat direcció artística (Núria Montes). També ho ha fet la Jocand (Joan Hernández i Joel Pla) i la Jo Dansa, en endavant amb direcció unipersonal de Mònica Vega. L’una i l’altra es van estrenar en un muntatge conjunt, Macbeth, un indici de cap on poden anar en el futur les coses. Precisament del planter de la Jocand va sortir Marta Pellegrina, que a l’abril va desfilar pel Complex d’Encamp amb l’Andorra de Max Frisch que havien coproduït l’ENA i el TNC. Consignem abans de tancar apartat dues iniciatives afortunades: la reinvenció del festival de titelles d’Encamp, en endavant Ànima, molt més ambiciós, com correspon a l’equip que té al capdavant, i l’estrena absoluta del Canillo Virolat, el nou festival de cultura urbana que amb l’Escènic Arts completa la interessantíssima oferta cultural de la parròquia. Sense novetats de l’Auditori Claror, que no tornarà a estar en actiu com a mínim fins després de l’estiu.
