Vostès no saben la bona cara que se li està posant al festival de jazz. O sí que ho saben, ara que han vist aquí dalt aquests dos monstres junts de nou per quarta ocasió: Michel Camilo i Tomatito, el matrimoni més longeu i més prolífic del jazz llatí. Pensin que es van estrenar el 1997 al Festival de Jazz de Barcelona, que tres anys després van enregistrar Spain, i que des d’aleshores han anat repetint cada decenni. El 2006 va ser Spain Again; deu anys després, Spain Forever, i ara, aquest formidable Spain Forever Again amb què recalaran el 6 de juliol a Escaldes. Posaran el colofó del festival, que arrencarà el 3 de juliol i que s’allargarà fins al 10, amb el plat fort del cartell concentrat el cap de setmana al Prat del Roure. Recordin que ja teníem un nom confirmat, el baixista Marcus Miller. Amb Tomatito (Almeria, 1958) i Michel Camilo (Santo Domingo, 1954), tot el que hi afegim a partir d’ara només pot aportar llustre a un cartell que comença a recordar el dels anys daurats, quan per la vela del Parnal desfilaven astres com BB King, Chick Corea, Dizzy Gillespie o Miles Davis.
De fet, el pianista dominicà es va prodigar en aquella primera etapa del festival: hi va debutar el 1988 –en un cartell estratosfèric en què també hi havia Al Di Meola, Wynton Marsali, Lionel Hampton i Tony Williams– i va tornar-hi un parell de vegades més. Així que trepitja territori conegut. També va desfilar pel Narciso Yepes, i va ser a Ordino on vam tenir ocasió de descobrir com sonava aquest experiment sonor que consisteix a barrejar el piano caribeny de Camilo amb la guitarra flamenca de José Fernández Torres, aka Tomatito. Aleshores va ser amb Spain Again. A Forever renoven la fórmula amb un repertori que de seguida que el sentin els farà venir salivera: per començar, Alfonsina y el mar, el megaclàssic que va popularitzar Mercedes Sosa. Hi ha també lloc per a revisitar Miles Davis (Nardis), Path Metheny (Antonia), Chucho Valdés (Mambo influenciado) i Camarón (La leyenda del tiempo), però el rien ne va plus del disc amb tota probabilitat és la versió del Concierto de Aranjuez del mestre Rodrigo.
Estranya alquímia
Camilo resumia al maig en la presentació del nou disc l’estranya alquímia que desprenen el piano caribeny i la guitarra flamenca: “Hem aconseguit combinar els dos mons, les dues cultures. Al principi en dèiem la terra de ningú. Sortíem cadascú del seu nínxol, de la seva zona de confort i ens trobàvem a mig camí amb el que cadascú aportava. El que en sortia era un so nou”. I aquest és el so de Spain Again, Forever i Forever Again. El repte, és clar, és que la presència de dues personalitats tan marcades a l’escenari no n’acabi eclipsant una, o que allò es converteixi en una cacofònica baralla de galls, a veure qui té l’instrument més gran. El secret, diu el dominicà, és la complicitat: “Simplement, cadascú sap quan ha de fer-se a un costat perquè l’altre tingui el seu moment de lluïment”. Més fàcil de dir que de fer. Però si han resistit tres decennis, tres, és que la fórmula els funciona.
Es tracta, en fi, de saltar per sobre de les fronteres de gèneres i estils, cosa que –tot sigui dit– el flamenc fa amb èxit més que notable des de fa decennis. Tomatito, que ve de l’estirp de Camarón i d’Enrique Morente, quasi res, ho verbalitza així: “Jo vinc del flamenc, una música que transmet perquè ve de l’arrel del poble; que és veritat com el jazz. I les coses autèntiques no moren mai, per molt que passin els segles dels segles”.
El 6 de juliol comprovarem si el pas dels anys ha respectat aquella màgia primigènia. Un petit miracle, en tot cas, tenir-los al Prat del Roure perquè no ha sigut fàcil, diuen des de l’organització, fer-se un forat a l’atapeïda agenda d’estiu del duet. Camilo ja hem vist que és un vell conegut, i amb aquesta seran ja mitja dotzena les vegades que ens ha visitat. Ara ho fa convertit definitivament en un dels grans del jazz llatí contemporani.
No està malament per al xaval que anava per a metge però que va veure la llum del jazz gràcies a una emissió radiofònica del Tea for Two d’Art Tatum, que als 17 anys es va enrolar a la Simfònica de la República Dominicana, i que el percussionista Gordon Gottlieb es va endur el 1979 a Nova York. Va compartir club i escenari amb figures aleshores emergents (George Coleman, Jaco Pastorius, els germans Marsalis) i la consagració li va arribar el 1993, amb el Grammy que Manhattan Transfer va obtenir gràcies a la versió vocal del Why not! que havia escrit per a Paquito D’Rivera.
No sé vostès, però jo me’n vaig de pet a veure com sona Alfonsina amb la llum del Carib i el geni flamenc. De sobte m’han vingut unes ganetes immenses del meu mar, el de Sant Martí d’Empúries: “Por la blanda arena que lame el mar/ su pequeña huella no vuelve más...”
