“Tanquem un capítol que no hauria d’haver passat mai, n’obrim un altre mirant cap al futur”. Amb aquestes paraules, pronunciades en presència de cap de Govern, Xavier Espot; de la ministra de Cultura, Mònica Bonell, i del cònsol de Canillo, Jordi Alcobé, va donar ahir per tancada Jordi Mas Bentanachs, l’hereu actual de cal Gastó de Ransol, la cicatriu que es va obrir la matinada del 31 de juliol del 1943, quan Pere Areny va matar d’un tret el seu mig germà Antoni. El crim va desencadenar el que Mas –nebot net dels últims de cal Gastó– considerava anys enrere, amb motiu de la publicació de Morts, qui us ha mort?, poc menys que una venjança judicial: la condemna a mort del fratricida, dictada pel tribunal de Corts el 15 d’octubre, amb la reglamentària lectura pública de la sentència, tres dies després a la plaça Benlloch, i la immediata execució: Pere va ser passat per les armes al cementiri de la capital. Parlava aleshores de “venjança judicial” perquè el mateix tribunal li va reconèixer a Pere “una mentalitat bastant simple”, i tenia una germana Antònia, que immediatament després dels fets va ingressar al frenopàtic de Barcelona: patia esquizofrènia paranoide. Però Corts no va tenir compassió d’un home evidentment pertorbat i el va condemnar a la pena màxima. L’última, per cert, que es va executar al nostre país.

Aquest és el capítol que vol donar per tancada la família amb la rehabilitació de la casa pairal, una magna operació de recuperació del patrimoni arquitectònica que va arrencar el maig del 2018 i que va concloure ahir, amb la inauguració oficial de la casa rural que serà en endavant cal Gastó: “Avui tornem a encendre de nou el foc d’aquesta casa, que es va apagar fa 80 anys. N’hem respectat tant com ens ha estat possible l’essència i els 6 sis segles d’història que atresora, per respecte al patrimoni i també en memòria dels seus últims quatre habitants, els germans Antoni i Pere, Àngela i Antònia, i a través d’ells, els padrins i padrines que ens han precedit en aquestes cases del Pirineu i en condicions climatològiques duríssimes”.

El cert és que, com diu Andreu Canut, l’arquitecte que ha coordinat la rehabilitació, cal Gastó conserva malgrat la intervenció l’ànima de la casa pairal que va ser: les olors, les textures dels murs de pedra centenaris, la llum que entra per unes obertures entre petites i minúscules, el xerric del forrellat quan gira, el soler que cruix quan el trepitges... Tot això amb què es van topar els arquitectes quan hi van posar per primera vegada el peu, set anys enrere, i que han volgut preservar a la rehabilitació, conservant tot el que s’ha pogut conservar: les finestres i les portes originals, la més antiga amb l’any 1619 cisellat al dintell, la fusta d’envans, caixes i baguls que s’ha reutilitzat per al nou mobiliari, el terra de pedra original de la planta baixa i el soler de fusta de la segona planta, els dos magnífics festejadors amb vistes avui a la carretera general i, una mica més enllà, a l’Abarset...

Els espais interiors s’han remodelat de nou en nou: avui hi ha dues habitacions per planta, amb una àmplia sala d’estar a cada pis –si tenen la fortuna de dormir-hi un dia, demanin la que ha conservat la comuna de la casa– i una cuina que s’ha habilitat a la minúscula estança on hi havia la llar de foc. I per rematar la reconciliació simbòlica amb el passat, l’habitació del crim –a la segona planta– ha desaparegut literalment: avui és el buit del celobert interior que comunica les dues plantes. No es tracta d’oblidar el passat, perquè la tragèdia dels germans Areny plana inesborrable sobre la casa, sinó de donar-lo d’una vegada per amortitzar i de mirar com diu Mas i per fi cap al futur.

Cal Gastó és, en fi, una autèntica mina. Per moltes svegades que hi entris, diu Canut, sempre hi descobreixes un detall en què no t’havies fixat: les finestres amb porticons –els vidres no van arribar fins al segle XIX– la marca que els mossos de la casa feien als arbres que tallaven al bosc per distingir-los dels veïns –i que s’ha conservat en una biga de la planta baixa–, els cussols prehistòrics que esquitxen les roques del caminet que du a la casa, els murs renegrits pel fum centenari de la xemeneia, els envans amb el blauet original, únic vestigi de l’habitació del crim, que s’han conservat com a capçal del llit de l’habitació principal...