Recorden, segur, el gag aquell d’Annie Hall en què Alvy i Annie esperen a la cua del cine i ell es desespera justament davant de la xerrameca d’un intel·lectual disfressat amb les preceptives ulleres de pasta, patilles i pantalons de pana. L’home està pontificant sobre les teories comunicatives de Marshall McLuhan, Alvy no pot més, i fa aparèixer en persona el professor canadenc per desmuntar la verborrea d’aquell pedant: “Fins i tot les meves fal·làcies les ha entès vostè al revés”, li deixa anar. I Alvy conclou, resignat: “Aix, si a la vida real les coses fossin així de fàcils!”

No sé per què, en la meva caòtica cosmogonia intel·lectual McLuhan ocupa al grupet dels lingüistes, sociòlegs i economistes del segle XX un lloc de privilegi al costat de Noam Chomsky, i no perquè els hagi llegit amb especial profit, sinó perquè són probablement dos dels teòrics més citats (i més mal entesos) pels acadèmics del segle passat. I el gag de Woody Allen hauria funcionat igual, sospito, amb Chomsky. De fet, la xerradeta amb què Eva Arasa va estrenar  ahir a La Trenca el cicle Pensadors del segle XX va servir per repassar la trajectòria portentosa d’un intel·lectual tot terreny, que figura –diu– entre els deu més citats de la història, al costat de Marx, Freud i Hegel, però que a diferència de tots ells és l’únic que està viu. Perquè ho està, tot i els seus 97 anys i que els rumors el donessin insistentment per mort després de l’ictus que va patir el 2023.

Chomsky passarà possiblement a la història –de fet, ja hi ha passat– com a pare de la lingüística generativa, que postula l’existència d’una gramàtica innata i universal. Però segurament si s’ha convertit en un dels pensadors més populars i influents de la segona meitat del segle XX, especialment entre la intel·lectualitat d’esquerres, és pel seu activisme ideològic i per la seva crítica a la política exterior del EUA respecte a l’Amèrica Llatina i el Pròxim Orient. De fet, no va tenir manies a l’hora de definir els EUA, el seu país, com un dels principals estats terroristes de l’univers. I això, immediatament després de l’11-S. Mèrit, en té. I encara més, que als EUA no hagi deixat de ser mai una veu de referència. Pensin vostès el que li hauria passat a un intel·lectual rus si s’hagués manifestat en aquests termes en relació amb la invasió a Ucraïna.

Chomsky és un d’aquests pensadors totals, maratonians i oceànics, que ha dit la seva sobretot el que vostès es puguin imaginar. I normalment amb un prou originalitat com per convidar el lector ni que sigui a discrepar de manera creativa. Amb derives difícilment comprensibles com el seu suport entusiasta a l’activisme de Greta Thunberg i als colpistes catalans de l’1-O: potser no tot és tan blanc ni tan negre. Ho diu ell mateix, quan adverteix que la llibertat d’expressió només existeix quan es poden manifestar idees absolutament contràries a les pròpies, o quan anima a examinar els mitjans de comunicació sota la llum dels seus cinc biaixos: qui n’és el propietari?; es financen amb ingressos publicitaris o per subscripcions?; atenció a les elits mediàtiques convertides en gurus; proscripció de les veus crítiques, i creació d’un enemic comú. Per no parlar de l’algoritme de les xarxes, que genera una bombolla autocomplaent, reforça les pròpies idees i les porta a l’extrem, i acaba polaritzant l’usuari.

Llegim Chomsky. Pocs exercicis més saludables. Ni que sigui per discrepar-ne alegrement.