Vostès ja ho saben, perquè són lectors atents i perquè n’hem anat parlant els últims anys, que a Josep Maria Ubach se li va posar un dia entre cella i cella ordenar el parc d’escultura pública del nostre país, i cal entendre això de pública en sentit ampli: hi inclou totes les peces accessibles des del carrer, ja siguin de propietat privada (pensin en els Plenses de Lídia Armengol) o pròpiament pública. Calia un catàleg que posés nom i cognom a les peces que il·lustren les nostres places i carrers i que, en general, han tingut escassa fortuna una vegada que el mecenes o l’administració de torn la va plantar, se’n va desentendre alegrement i moltes d’elles –amb honroses excepcions, és cert– són avui escultures anònimes. Es tracta, diu, de restituir-los la identitat, saber-ne el mínim, que és la ubicació, el títol, l’autor, l’any i el material. Una informació que hauria de venir de sèrie, i que en un món ideal hauria de constar no només en la placa reglamentària, sinó en un codi QR que permeti el diletant aprofundir en la peça.

Això serà una mica més fàcil quan al desembre publiqui per fi Escultura pública a Andorra, que serà exactament això: un catàleg granat dels dos centenars de peces, aproximadament, que ha pogut inventariar. La majoria ens les topem cada dia mentre estem ocupats fent altres coses i no els parem gaire atenció, per no dir cap –quants de vostès sabrien ubicar el Nen amb peix de Viladomat, a la plaça Rebés de la capital, una de les glorioses dèries d’Ubach?– però n’hi ha també de fantasmes, que una vegada hi van ser però que en algun moment, no se sap com, van desparèixer literalment del mapa, com si la terra se les hagués empassat, i mai més no se n’ha tingut notícia.

El cas paradigmàtic és els Turons d’art escaldenc, el magnífic parc infantil amb obres d’artistes contemporanis –Baey, Cambin, Sraalegui, Fleissig, Moscovici, Camino– que cap al 2003 va ser desmantellat amb certa nocturnitat i molta traïdoria. Encara avui es demana Ubach on va anar a parar aquella estupenda col·lecció. N’hi ha d’altres de més humils, com el monòlit de granit amb el perfil del pare Graner gravat en bronze per Viladomat que donava la benvinguda a l’antic camp de futbol –Graner va ser un des impulsors històrics de l’FC Andorra– i que confia encara que aparegui un dia semioblidat (o oblidat del tot) en algun magatzem.

Ubach n’ha inventariat, dèiem, prop de dos centenars i per donar per tancat el patracol li queda per desllorigar un últim misteri: la figura d’acer inoxidable que s’aixeca davant del número 13 de l’avinguda General De Gaulle d’Escaldes. Una peça imponent i noble, diu, que tranquil·lament s’enfila tres metres d’altura, que representa una figura antropomorfa, probablement una dona nua, i que com en tants altres casos no consta ni el títol ni l’autor ni l’any: “He fracassat en totes les gestions que he fet per resoldre aquest petit trencaclosques, així que si algun lector me’n pot donar una pista, m’ajudarà a tancar d’una vegada el llibre. Ara m’he posat com a punt d’honor no donar-lo per acabat fins que sàpiga la filiació d’aquesta magnífica escultura que no es mereix l’anonimat”.

De fet, no se’l mereix ni aquesta ni cap altra, insisteix. I confia que el catàleg en què porta quasi un decenni treballant –des que el 2016 es va jubilar, després d’exercir una bona colla d’anys com a cap de Promoció Cultural al ministeri de Cultura–  serveixi per reivindicar un autèntic tresor que  tenim a l’abast i que passa lamentablement desaparegut. Com és natural, d’entre aquest oceà d’obres d’art Ubach en té un panteó personalíssim on a dalt de tot hi figura Viladomat, “el nostre millor escultor, sens dubte, i probablement el que més obra pública té als nostres carrers, inclòs un grapat de monuments funeraris”, el llegat que va deixar el simposi d’escultura pels 25 anys de la CASS, amb l’espectacular Tempesta en una tassa de te d’Oppenheim al coll de la Botella en destacadíssim lloc, i la Ruta del ferro, al camí ral entre Ordino i Llorts. Sense descuidar-nos de Plensa, que llu amb tota l’esplendor a la plaça Lídia Armengol però que amaguen incomprensiblement en el cas de Gran latent, que s’esllangueix tristament al carrer Sant Antoni d’Escaldes: molt probablement, aquesta en sigui la primera notícia.

És qüestió de mesos que Escultura pública a Andorra restitueixi en el lloc que els correspon els dos centenars de qui ha reconstruït ni que sigui telegràficament la biografia. Ara només falta que un editor audaç s’adoni del caramelet que Ubach té entre les mans. I consti que no ens referim al de Lawrence Jenkell.