Cinc anys, cinc, diu el meu amic Josep Maria, que portava buscant alguna pista que li permetés posar títol, autor i data a la mena de tòtem d’acer inoxidable que custodia el rebedor del número 13 de General De Gaulle, a Escaldes. Ho explicava l’altre dia aquí mateix i demanava ajut per resoldre un enigma que li impedia donar per tancat el manuscrit de Escultura pública a Andorra, el catàleg raonat de les peces que il·lustren les nostres places i carrers: “Era l’últim cartutx, perquè ho havia provat tot, havia demanat a veïns, a la propietat, a tothom que pensava que podia tenir alguna relació amb l’edifici, i no n’havia obtingut cap resultat”. I el Bondia, com X tantes vegades, va fer la seva màgia. Entre les desenes de missatges i trucades amb pistes més o menys aproximades, però no concloents que va rebre dimarts, quan el SOS va sortir publicat al diari, el bo va ser l’últim. El d’Alfons Valdés. L’autor de l’escultura. “Si em punxen no em treuen sang. Som amics des de fa anys i panys, com m’havia d’imaginar que la peça era seva!”

Era realment difícil, és veritat, perquè Valdés el coneixem en les facetes d’arquitecte –Crèdit Centre, la plaça de la Rotonda i Prada Casadet, entre d’altres, porten la seva firma– i també com a pintor –el Kandinsky del Valira, sigui dit amb tot el carinyo–. Però d’escultures no n’hi coneixíem fins ara cap. Ni una. La de General De Gaulle és l’única d’una trajectòria artística prolífica però que s’ha centrat sobretot en la pintura. “Va ser la meva dona, la Gemma, que estava fullejant el diari i em diu: Alfons, si ets tu, l’autor d’aquesta escultura! I de seguida vaig contactar el Josep Maria”. 

Recordaran vostès que Ubach la definia com una peça “imponent i noble” que segons ell representava una figura antropomorfa, “probablement una dona”, i de la qual l’únic que en sabia amb certesa eren les proporcions més que notable, tres metres d’alçada, el material –acer inoxidable, salta a la vista– i la factura perfecta de l’industrial que la va fabricar: “Una peça magnífica que no mereix l’anonimat”, deia. Perquè recordin, el problema és que no l’acompanya cap rètol que n’indiqui la filiació.  

Atenció, perquè aquella suposada figura antropomorfa no és tal, sinó la versió XXL d’un humil cúter de taula. Però millor que ho expliqui Valdés: “Estem parlant dels baixos de l’edifici Mora. Devia ser cap al 1991 que Turi Mora me’n va encarregar la reforma del rebedor i de la façana de la planta baixa. La primera idea era plantar un jardí just abans de l’entrada, per de seguida la vam canviar per una escultura que vaig projectar jo mateix. Una dona, diu el Josep Maria!?”, i riu. “A l’estudi hi tenia un tros de cartró, res, una cosa petita, amb aquest forma aproximada, i a la taula de treball, un cúter, un humilíssim cúter. I em vaig aplicar a donar al tros de cartró la forma d’aquell cúter. D’aquí en va sortir un primer esbós, i al final es va convertir en L’home que vigila”. 

‘L'home que vigila’
Pe erquè aquest és el títol portentós de la peça: L’home que vigila. Així que alguna reminiscència antropomorfa sí que li devia veure: la fulla del cúter, on s’amaga la firma de l’artista –només s’han d’enfilar tres metres, si ho volen comprovar– evoca clarament el cap d’una persona, i el mànec, el tronc. Com és natural, en una obra de Valdés no hi podia faltar una deriva metafísica. O algunes. El plec taoista, per exemple, a la part del tall: “Has de saber doblegar-te en el moment oportú, quan resistir et pot fer més mal que bé”. Valdés hi va aplicar també la teoria de cordes, recurs habitual en la seva obra pictòrica, clarament perceptible a la base de L’home que vigila i que lliga amb aquesta suggerent idea que una escultura “no és només una escultura”. Com!? Doncs no. La peça, diu, genera al voltant seu una mena de camp gravitacional i acaba influint en el seu entorn. D’una manera similar a quan llences una pedra a una superfície líquida i es genera un joc d’onades. L’escultura estableix una relació invisible amb l’espai circumdant, i es generen entre tots els elements d’aquest entorn una interacció similar a la dels electrons, units per un camp de força.” La corda, vaja.

Doncs tot això és el que ens deia L’home que vigila i no ho hem sabut fins que a Josep Maria Ubach se li va posar entre cella i cella resoldre aquest enigma. És probable que tampoc vostè, lector, s’hagi fixat mai fins ara en una peça que gairebé es camufla amb la mena de receptacle on està plantada. El cas és que tot s’ha confabulat perquè, cinc anys després, Ubach pugui tancar d’una vegada el manuscrit de Escultura pública a Andorra. “Només en faltava L’home que vigila i s’havia convertit gairebé en una qüestió d’orgull. No el volia donar per tancat sense saber la història d’aquesta peça”. 

Fet. Perquè després vingui un escèptic qualsevol i posi en dubte les sincronicitats de què parlava Jung. “Tot està lligat en l’univers”, conclou l’Alfons.