Quedem al Racó de l’Anna amb el Txema, de seguida els explico per què. El meu amic Cerni m’havia dit meravelles de l’amabilitat de les senyores que se n’ocupen, i que a més, de regalet, al fons de tot hi tenen parada una petita biblioteca. Que probablement em sorprendria. I quanta raó tenia el Cerni. Serà petita, però és una meravella. Aprofito l’espera de rigor –el Txema mai no ha destacat per la puntualitat– per remenar els volums. No diré que són de l’any de la picor, però no desentonarien en una parada del mercat de Sant Antoni, ni al cap de casa de La Puça, on l’Anna i el Pere Miquel tenien el més granat de la llibreria. Recordo certa ocasió que m’hi vaig topar un exemplar de Crónicas marcianas en una estupenda edició de Minotauro (1969) i a dintre, la sorpresa: una carta escrita excel·lentment, pura escriptura automàtica, datada a Palma de Mallorca el 10 de novembre del 1970, sense firma i destinada a un innominat amic andosí.

No diré que era més misteriosa i evocadora que els contes de Bradbury, però gairebé. De fet, sempre que cau a les meves mans un llibre de vell –i d’això en pot donar fe el meu amic Charly–  l’obro i el remeno a veure si s’hi conserva algun vestigi del seu anterior propietari: una endreça, un nom, un punt, el que sigui. Primer ho feia instintivament, però un dia l’Anna em va explicar que quan van obrir la secció de Rars i curiosos un afortunadíssim client s’hi va trobar, a dintre d’un exemplar de Romancero Gitano  –Ediciones Republicanas, Barcelona, 1937–, una col·lecció de postals eròtiques dels anys 20. Des d’alehsores tinc l’esperança que també a mi em toqui la loteria.

No va ser l’altre dia al Racó de l’Anna, però no calia: hi vaig anar recol·lectant una col·lecció d’estupendes rampoines en llibres d’un evocador regust sixties (o seventies). Dues em van robar el cor: a Difunts sota els ametllers en flor –magnífica edició de la col·lecció El Dofí (1969)–, el retall d’una demanda laboral extreta d’un diari francès: “Societé Internationale Fribourg recherche Secrétaires à mi-temps, à plein temps, notions d’anglais souhaitées, notions de comptabilité”. Se’n va sortir, la misteriosa lectora de Porcel –avui venerable padrina– que tenia interès a treballar de secretària a Friburg? Què n’haurà sigut? Ha sabut ser feliç, l’única cosa que Borges, que es veu que no ho havia sigut, no es perdonava de gran?

A l’edició d’Onades sobre una roca deserta, la novel·la pop de Terenci Moix (1968), hi apareix una targeta de visita cal suposar que del feliç propietari. Es deia Lluís Rius i Camps, amb domicili a Elisabets, 6, de Barcelona, i sota aquest nom de perfecte industrial tèxtil de Sabadell hi havia un lector selecte, que a més de Moix posseïa exemplars de El gran Gatsby i de Señas de identidad –Juan Goytisolo, recordin que va ser president de la Universitat d’Estiu: la veritat és que no va deixar gaire bon regust– en una edició argentina de Joaquín Moritz que encara conserva la solapeta de la llibreria on la va adquirir, La Internacional d’Alacant. I el meu preferit, una segona edició de El carrer Estret de Pla (Selecta, 1952). Per no parlar de Historias de Gloria, de la gran Gloria Fuertes (“Dentro de mil años/ esperará tus besos en su cráneo,/ la momia de Gloria”), de l'Obra selecta, de Tagore, tan 60, de Memoria dels morts, de Teresa Pàmies, o de La ciudad y los perros, de Vargas Llosa. Era o no era un bon lector el senyor Rius i Camps?

Topar amb les restes d’una biblioteca particular sempre deixa un regust amarg i melancònic, perquè ens posa cara a cara amb el futur més o menys llunyà, però cert, que li arribarà un dia a la nostra. Però havíem vingut a parlar del meu amic Txema, que a més de columnista d’aquesta casa ens ha deixat un recull d’articles (Perdoneu les disculpes, a quatre mans amb Bru Noya) i la biografia novel·lada d’Ursula Simpson, Shanghai Andorra, també a quatre mans, aquesta vegada amb Joan Peruga. Doncs sàpiguen que té novel·la en perspectiva, la primera en solitari, i que em dono el gust majúscul de ser el primer a parlar-ne. Es dirà Xarnego, la publicarà Medusa després de Sant Jordi –no tot podien ser bones notícies– i més que novel·la l’hauríem de posar al sac de l’autoficció: hi recrea la infància i primera joventut d’un nen de l’extraradi barceloní a finals dels 70, primers 80, on es barrejava gent del país i immigrants acabats d’arribar –els xarnegos del  títol–, els quinquis i el cavall. Tot plegat, diu, “una excusa per reflexionar sobre les relacions humanes, sobre la pròpia biografia i sobre un moment molt particular, els primers anys de la Transició espanyola, quan la societat al perímetre industrial era una amalgama de gent i expectatives”.

Ho poden amanir amb l’autoironia marca de la casa i posar-hi de fons el punk macarra de La Polla Records, Ostia Puta i Olor a Sobako, unes engrunes d’Antonio Molina i de Juanito Valderrama, el xoc cultural (i estètic) de Franco Battiato i Leonard Cohen, les sessions dobles al cine de barri i les primeres lectures (Los tres investigadores, La historia interminable). Ell dirà que no, però jo ja li he buscat parentela literària: entre Casavella, Kiko Amat i Miqui Otero, amb reminiscències de Marsé i Vila Matas. Com diu ell: pas mal, oi?

No sé vostès, però jo em moro de ganes de tenir Xarnego a les mans. I de veure’l en un lloc d’honor a la biblioteca fantasma del Racó de l’Anna.